jaumeciurana |
dissabte, 1 de setembre de 2007 | 00:15h
Per més que hi penso - que hi penso - no acabo de veure cap a on anirà el desllorigador de la situació política a Catalunya i, més en concret, del catalanisme. Més aviat tinc la sensació que tots els moviments, contactes, plataformes, fòrums i reflexions que tots anem fent formen part d'una ànsia, d'una passió i d'una preocupació que no acaba de trobar el camí adequat i idoni per a expressar-se. Ens movem entre la ingenuïtat i la bona fe, la impotència i la gesticulació. El catalanisme és, ara, un vesper: no en l'accepció clàssica de l'expressió, sinó en el sentit que molta gent es mou, molta gent va amunt i avall, se sent una remor de fons constant, però el vesper continua sempre al mateix lloc. Que els catalanistes ens movem no vol dir que el catalanisme es mogui, però és evident que el catalanisme no es mourà sense que ens moguem els catalanistes.
Efectivament, molts hi pensem. Tot el batibull que hi ha és una mostra d'un neguit, d'una insatisfacció, d'un descontent. Jo diria que hi ha un consense força generalitzat en la insatisfacció del catalanisme. Ara bé, ningú acaba de encertar la via cap a on tirar. Ningú ho té clar. Per això mateix ja va bé que l'olli bulli. Finalment sortirà algun guisat, però caldrà vigilar que no surti cremat, emplastat o poc fet. Vivim uns temps apassionants.
Jo també hi penso en la situació que comentes però jo ho veig amb optimisme. Tots els moviments, contactes, plataformes i fòrums que esmentes sorgueixen perquè les eines clàssiques de defensa de les idees polítiques, o sigui els partits, que defensen el catalanisme darrerament massa sovint s'han dedicat a posar-se mutuament la trabeta. A veure qui era més ràpid pactant amb el PSOE, per desesperació dels catalanistes anònims i per descollonament dels socialistes espanyols (entre els que incloc els catalans) i, per extensió, de tots els espanyols. Aquests moviments i plataformes sorgueixen d'aquesta desesperació. Crec que en algun moment els partits ho entendreu i començareu a pensar veritablement en clau 'de país'. Més estratègia i menys tàctica!. No vull obrir un debat CiU-ERC sobre qui té més culpa. El que cal és treballar des de tots els àmbits per assolir l'objectiu del catalanisme. I, per cert, crec que no cal esperar al 2014!
Efectivament, molts hi pensem. Tot el batibull que hi ha és una mostra d'un neguit, d'una insatisfacció, d'un descontent. Jo diria que hi ha un consense força generalitzat en la insatisfacció del catalanisme. Ara bé, ningú acaba de encertar la via cap a on tirar. Ningú ho té clar. Per això mateix ja va bé que l'olli bulli. Finalment sortirà algun guisat, però caldrà vigilar que no surti cremat, emplastat o poc fet. Vivim uns temps apassionants.