En contra dels qui diuen que això de la sobirania no importa gens a ningú, en contra dels qui ens la situen, d'entrada, per a la generació que ve; en contra dels qui s'ho volen tornar a pensar tot plegat per no moure's gaire del lloc en el que ja són ara; en contra en definitiva dels qui posen Catalunya fora de l'esperança d'un futur NACIONAL millor, hi ha una colla de gent carregada d'esperança que pensem que:
1. Catalunya i el conjunt dels Països Catalans són plens de persones que creuen que és possible GUANYAR el present i el futur.
2. Que som capaços de NO CONFONDRE la gent a l'hora de parlar del país, del partit o de nosaltres mateixos.
3. Que ens estimem el país tal i com és ara mateix, que n'assumim el passat i que treballem per anar fent un present i un futur millor per a tots nosaltres i pels catalans i catalanes que han de venir.
4. Que no ens deixarem arrossegar ni pel cop de pit, ni per deixar-ho córrer tot plegat, perquè sabem que abans caldrà saber guanyar els adversaris de la pàtria.
5. Que, senzillament, estem carregats d'esperança i de ganes de treballar.
El que cansa no és parlar de la independència. Cansa que no se'n parli seriosament! Cansa que hi hagi quatre creguts que quan obren la boca ens vagin donant lliçons sense parar. Cansa que no es vagi a la font dels problemes del país, que tenen a veure amb la fatiga de "no-ser-del-tot". Cansa que ens ho posin tot sempre per a la dècada que ve, per al centenari que ve i per a la reivindicació orgàsmica que mai no acaba d'arribar perquè encara no toca. Cansa tant que ens n'hem cansat. I qui no se n'adoni, qui a partir d'aquestes dades no sàpiga articular un discurs polític centrat, autèntic, "desmarketinitzat", fresc, d'ara mateix, ho té molt difícil. Perquè potser si que anirem fent governs i governets, però el país se'ns anirà quedant entre les mans.
Churchill va dir un cop als qui durant la 2ª Guerra Mundial ho veien magre al Parlament britànic i volien una pau negociada amb els nazis (durant l'any 1940, quan el Regne Unit estava sol davant dels totalitarismes) que "les nacions que van avall però segueixen lluitant acaben reeixint; en canvi, les que es donen mansament, per por, per evitar el conflicte, acaben desapareixent".
Esperança i feina, això és el que ara ens cal!
Hola Antoni, no havia entrat mai al teu blog i avui mirant uns videos de Vilaweb, t'he vis t i t'he buscat. M'ha agradat el que dèieu tots en aquest video.
Entenem-nos! Quan dic tocar fons vull dir que les tendències sobiranistes en aquest país, a mi , em semblaven perdudes. Però ara us escolto i jo que no estic gens al corrent del que es dius dins dels parits (però em sembla que deu ser diferent al que es diu a fora, o sigui als mitjans) em sembla que potser tenim alguna possibilitat de sumar i no de restar. Aquestes iniciatives que agrupen gent de diferents partits i plataformes em retornen una mica d'optimisme.
Gràcies per treballar per a tots. Et llegiré de tant en tant.
Carme
Crec que has aconseguit expressar el sentiment de moltes persones en aquest article. En el bloc de la JNC de Blanes hem penjat l'article perquè ens hi hem sentit plenament identificats.
Aquesta esperança i aquesta feina també ens l'haurem de plantejar des de dins dels nostres partits. Personalment crec que un dels problemes que fan trontollar la credibilitat del sobiranisme neix de la nostra pròpia casa. És el moment d'un canvi de rumb o d'un trencament?
Benvolgut Oriol,
gràcies per llegir-me! Ara és el moment de perseverar, de tenir el cap fred i de mantenir la joia de sempre, la que ens fa tirar endavant. Quan en vulgueu parlar tan sols m'heu de fer un truc.
Fins aviat!
Antoni
Gemma, t'ho dic de bon rotllo, vés al psiquiatra. ERC es pot haver equivocat o no, però titllar-los d'adversaris de la Pàtria és d'un sectarisme estratosfèric. A mi em sembla que no estàs entenent res del que està dient el Vives últimament, continues en un discurs de baralla de pati d'escola que, aquest sí, cansa i, a més, fa mal i divideix.
És l'hora de sumar, de superar rancúnies, d'aprofitar sinèrgies (Carod sobre el 2014, nous aires a CiU i corrents renovadors a ERC, nous fòrums i plataformes, López Tena i López Bofill...).
Vinga doncs, Vives President! (mentre continuïs tan en forma, és clar)