Monòleg
No puc xerrar català perquè em diuen que "es una lengua que no existe, que se han inventado algunos y que es lo que más odian", no puc escriure el meu nom en català perquè l'ordinador immediatament el corregeix i el posa en anglès...
... no puc dir que soc doctor perquè no ho soc en medicina i quan ho dic els metges se m’emprenyen, no puc dir que estic afiliat a determinat partit polític perquè llavors totes les meves accions queden emmarcades en una “natural estratègia” del partit, no puc dir que soc de determinat sindicat perquè el que faig “no es correspon a la realitat de la meva empresa sinó a consignes generals del sindicat”, no puc dir que soc independentista perquè llavors si que realment soc objecte d’odi i desqualificació, no puc dir qui crec que soc perquè l’existència se’m complica fins a límits increïbles, …… no puc dir,…. no puc fer,…. no puc ésser,…..
Diàleg
Protagonista: Pues sí, pues sí, pues sí
Entorn: Pues no, pues no, pues no. !Bájese¡
(del cotxe, del tren, del bus, de les esperances, dels objectius, …..)
El marge que ens atorguen és tan petit que cal confegir-lo nosaltres, conquerir-lo. Bona nit. Que no et baixin de l'esperança!