Avui, però, no puc evitar escriure.
Són dies de relaxament, de passejar i badar sense cap objectiu concret. Tinc la sort d'haver estat altres vegades a aquesta ciutat, i per tant ja no em cal veure les "coses imprescindibles" que apareixen a tot manual del bon turista. Al contrari, prefereixo repetir una i mil vegades la mateixa ruta. Diuen que a base de viure-hi, una ciutat es fa més teva; les mateixes coses les veus amb diferents ulls a partir d'un moment determinat, i arriba un punt en què la teva pròpia vida es fusiona amb les pedres dels edificis, els records et remeten a aquest entorn, moment en què pots dir que formes part de la ciutat i no hi ets només de pas. Jo, en tres setmanes no espero assolir aquest nivell d'integració, em conformaré amb recordar bé alguns racons i identificar quatre cares quan vagi pel carrer.
Avui, però, no puc evitar escriure. Donat que tenia el pis ocupat per la dona de fer feines, he aprofitat per treure el cap per la Tate Modern Gallery. Ha estat una visita ràpida, de tafaner, limitada a la part gratuïta d'exposició (em nego a invertir un sol penic en aquesta mena d'art), però ha estat més que suficient per ratificar la meva opinió sobre el tema: deixant de banda un parell de sales sobre el surrealisme, hi ha abocadors molt més evocadors que tot l'art contemporani emmagatzemat en aquell edifici.
Alguns exemples? Doncs sense anar més lluny, un fluorescent verd, d'aquells que es poden comprar a qualsevol ferreteria de barri, enganxat a la paret en diagonal. Defecacions de "l'artista" envasades en una llauna. Un radiador-estufa la gràcia del qual consisteix en què no funciona (matís que he pogut entendre mercès a l'oportuna explicació, en una plaqueta al costat de l'obra en qüestió). I tantes més coses...
Remarco el detall de la plaqueta amb les explicacions, perquè aquest és un dels meus dos criteris per distingir una obra d'art d'un simple objecte: una obra d'art no necessita ser explicada, transmet missatges i sensacions per ella mateixa. L'altre criteri és que es tracti una el·laboració que tècnicament no estigui a l'abast de qualsevol, i més especialment dels nens de 10 anys.
Arriba, doncs, un moment, aproximadament als 5 minuts de passejar per les sales de la Tate Gallery, que els profans en "art contemporani" deixem d'observar les "obres" exposades i ens dediquem a admirar les visitants del museu. Avui, però, era un dia tranquil i no hi havia gaire gent, i per tant he sortit al carrer i he seguit amb el meu passeig per la vora del Tàmesi, sense cap rumb concret.
Aquest Londres que faig una miqueta meu és el Tàmesi: sempre ha estat aquí però mai s'atura, i tot i no haver-hi ni una gota que sigui la mateixa que fa 100 anys, és el mateix riu, la mateixa ciutat que fa 100 anys, amb la seva història - que recorden desacomplexadament - diàriament actualitzada, al capdavanat de la modernitat. Una ciutat fascinant i un exemple.
