No comprenc com és que he demorat tant la lectura d'aquest còmic, essent que Chester Brown és també l'autor d'una obra tan monumental com Louis Riel. D'una banda em frenava el fet de saber que Nunca me has gustado és d'un gènere completament distint, l'ineludible costumisme que tots els grans autors americans de còmic independent acaben conreant alguna vegada. D'altra banda, el fullejar unes pàgines tan buides de vinyetes em predisposava a pensar que aquesta era una obra menor feta a corre-cuita. Error. Deuria haver fet cas a tots els comentaris positius que havia escoltat en compte de a la meva intuïció, doncs he estat a punt de perdre'm una novel·la gràfica que he de qualificar de genial.
Sembla mentida la quantitat de coses que és capaç de suggerir i explicar l'autor amb tant poc de text i dibuix, emprant tots els recursos del còmic. I això inclou alguns tan oblidats com ho són el silenci i el buit. Sembla com si hagués fet seu aquell vell eslògan zen de menys és més per contar una història autobiogràfica d'un any molt especial. Aquell en el que va descobrir l'amor i la mort, i en definitiva el que és la vida. I aconsegueix transmetre aquell sentiment íntim amb una mestria en la narració gràfica tal que captura l'atenció del lector de principi a fi. Per cert, això inclou també molt especialment l'estil de dibuix, molt més expressiu i bell que el de Louis Riel, on les intencions eren altres. En conclusió, un còmic que suposa aire fresc pel gènere autobiogràfic o costumista, alhora que una lectura senzillament genial sobre un tema univeral.
No havia llegit res d'aquest paio, així que em vaig enfrontar a aquesta obra sense cap idea preconcebuda. He de dir que m'agrada el slice of life, i aquest títol és un bon còmic per enganxar-s'hi. La planificació forma part de la narració. I aquella manera de crear fusos em va captivar. Per a persones que no tenguin por a reconèixer-se sensibles.
