Jiro Taniguchi, Yoshiharu Imaizumi
Ponent Món
Sorprenent segon volum de la sèrie de Seton on descobrim un passatge de la seva vida d'adolescent ocorregut mentre estiuejava a casa d'uns familiars enmig del bosc. Seguim amb aquell to d'intimisme naturalista que posa molta atenció en la construcció psicològica del protagonista, d'aquella sensibilitat receptiva cap a la vida salvatge. I per fer-ho, Taniguchi recorre en certs moments a les escenes d'evocació del passat que tan cèlebre l'han fet en altres obres.
Però, i vet aquí l'origen de la meva sorpresa, en aquesta ocasió la realitat de la dura vida salvatge arriba a esquitxar els propis humans. Aquests es veuran immersos en una batalla per la supervivència on, per culpa de la malaltia, perdran la seva condició de depredadors i es trobaran en perill de mort. Així, Seton haurà de lluitar per la vida dels seus enfront d'un linx que es veu forçat a fer el mateix. L'equiparació d'un i altre és possiblement el més interessant de l'obra. L'animal està tan ben presentat com l'humà, i les seves motivacions són igualment dignes. D'aquesta manera es tracta de trencar amb la idealització del món natural, el qual sense deixar de ser meravellós, és també terrible. Seton aprèn, i nosaltres amb ell, que comprendre'l és també comprendre la batalla per la supervivència. Adonar-se'n d'aquest fet suposa una maduració del personatge respecte dels ensenyaments que rep d'un mestre naturalista essent un infant. Suposa, per tant, un accés a una major saviesa que es concentra visualment en les últimes vinyetes, i en cap cas un menyspreu de la vida salvatge.
En tot cas, al marge de la saludable reflexió literària a la qual convida la lectura d'aquest segon volum, la realització del mateix es mou en altres paràmetres. La peripècia narrativa ens conta en un primer bloc els patiments de la femella felina per alimentar els seus cadells i després, i amb major angoixa, els patiments de la família de Seton. A la fi, la necessitat d'ambdós els porta a l'enfrontament, on es produeix la pròpia essència de la tragèdia. Aquesta estructura clàssica es construeix mitjançant l'increment progressiu de la tensió dramàtica, i a la fi aconsegueix transmetre tota la tensió el patiment al lector. Tan sols les escenes de flashback serveixen de falsa treva en un relat amb la voluntat de portar al límit els seus plantejaments.
Per suposat, l'habilitat del guió es complementa i reforça amb una narració gràfica i un dibuix com podríem esperar del mestre Taniguchi. La força evocadora de les seves pàgines, la precisió de la seva planificació, el domini de la temporalitat i en general la sensibilitat d'aquest autor el converteixen, en la meva opinió (repetida mil i una vegades) en un dels grans comicaires del planeta. Aquest volum auto-conclusiu ho confirma clarament.
Tu ho has dit!
Salut...