'Hi ha motius de malestar (...), però la preocupació i l'enuig justificats no ens han de dur al pessimisme', diu el president.
Primer em vaig pensar que Montilla s’equivocava en parlar de pessimisme. Quan diu que hem de fer per no caure en el pessimisme de les infraestructures.
I li hagués dit que més que una qüestió de pessimisme o
optimisme estem davant una embrancament, molèsties, dificultats de mobilitat de
comunicació, etc., i que molta gent estem enfadats especialment pels contes i
mentides que han anat muntant al llarg d’una pila d’anys. Així com per la
consciència que hi ha gestors que ajuden al poder polític per vendre’ns la
situació fent veure que som tots estúpids i incapaços de raonar. Vull dir que no li respondria amb cap dosi d'optimisme, i li diria que no és aquest el problema, que no s'ho mira bé.
Però després he vist que no calia respondre en aquest sentit, que el problema és un altre. Perquè no és que el president es confongui en l’apreciació, sinó que pretén confondre pessimismes amb altres coses.
Confusió estúpida i malintencionada, li diria, tot i que sembla que d’intencions no es pugui parlar. Perquè no puc evitar veure-hi mala llet en voler fer veure que assenyalar problemes, denunciar abusos i contestar-los, fer palesa la cirurgia espanyola per mirar d’acabar amb la economia catalana (i país, i iniciativa, i llengua, i cultura) i altres detalls que caldria afegir, sigui una qüestió de pessimisme.
Estem a un estat que treballa contra nosaltres (cas específic del model estat contra ciutadans) i això no té la relació que el president vol muntar amb pessimismes, optimismes, “estusiasmados todos!”, ni res que se li assembla.
Les referències al "realisme" les hi veig encara més pervertides. Només diria d'entrada que crec que ell, com força més gent en la pràctica política, confon realisme i reialisme; i reialisme amb el poder a qualsevol preu. Inacceptable.
(...)
