Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia i jo ben sol em quede a
Maragall, aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia se'm torna el lloc
d'un gris inútil ball. Ausiàs March em ve a la memòria, el seu vell cant,
de cop, se m'aclareix, a casa, sol, immers en la cabòria del meu desig de
tu que és gran i creix:
"Plagués a déu que mon pensar fos mort E que
passàs ma vida en dorment".
Entenc molt bé, desgraciada sort, l'última
arrel d'aquest trist pensament, el seu perquè atàvic, jove, fort jo sent
en mi, corprès, profundament. Al llit tan gran d'italiana mida passe les
nits sentint la teua absència, no dorm qui vol ni és d'oblit la
vida, amor, amor, és dura la sentència.
Quan tu te'n vas al teu país
d'Itàlia el dolor ve a fer-me companyia, i no se'n va, que creix en sa
llargària, despert de nit somou, somort, de dia. Em passa això i tantes
altres coses sentint-me sol que és sentir-te lluny; ho veig molt clar quan
fa ja cent vint hores que compte el temps que lentament
s'esmuny.
Vindrà el teu cos que suaument em poses en el meu cos quan
ens sentim ben junts, i floriran millor que mai les roses: a poc a poc ens
clourem com un puny.
marieta |
dissabte, 15 de setembre de 2007 | 19:10h
Tal com he arribat al teu bloc m'han entrat ganetes d'escoltar-la, i he deixat el disc. Gràcies, era exactament el que m'abellia escoltar. Sempre que l'escolte pense al moviment que fa Raimon cloent la ma com un puny al final de la cançó.
