1.- Ahir, Josu Jon Imaz, a l'Escola d'Estiu de CDC digué una cosa que gairebé passà inadvertida: digué que la Declaració de Barcelona, fou el màxim nivell de compromís amb l'estat que mai no havia assumit el PNB. Crec que, a més, - Imaz no ho digué però ho pensà - que fou un de les darrers intents per part del nacionalisme català, basc i gallec de construir alguna cosa semblant a un estat plurinacional. Crec que ara ens trobem precisament en aquest punt: el nacionalisme espanyol no ha començat mai a creure en un estat plurinacional, i el nacionalisme català i basc hi han deixat de creure.
2.-És evident que si el nacionalisme català ha deixat de creure en l'estat plurinacional, és que ha començat a creure en un estat nacional propi. Com arribar-hi, ja forma part del que Imaz deia camí de la confrontació o camí de la cooperació. Un i l'altre no són purs, de blanc i negre, sinó que en la confrontació hi pot haver momnets de diàleg, i en el de cooperació no està extent de tensió. Dues raons aconsellen escollir el segon dels camins: la necessitat de fer aquesta ruta acompanyats de la majoria social del poble de Catalunya i, en segon lloc, el fet de que, de seguir el primer dels camins, tindríem tots els números per sortir-ne vençuts.
3.- La moderació s'ha de predicar del camí, no de l'objectiu. L'objectiu ha de ser ambiciós, digne i radical. El camí, l'actitud, per aconseguir-lo ha de ser moderada, ferma, democràtica, cordial i, fins i tot, comunitarista.
Emigdi,
El problema no és si CIU va ser més o menys valenta amb l'Estatut. Això de la valentia en termes polítics no és tant lineal com sembla. El que cal és que la majoria social i nacional també ho sigui. Per cert, vas veure les anotacions que vaig dedicar ara fa unes setmanes a Bladé i L'exiliada ?
estic una mica perplex amb el llenguatge que fas servir. A mi em sembla -i suposo que a tu també- que el millor govern que pot tenir Catalunya és el més nacionalista possible, és a dir, una coalició de govern formada per CiU i ERC. Si això es dóna no és pas per anar a fer cap mena de pedagogia a les Espanyes en clau autonomista o en clau federalista, sinó per assentar les bases per saltar la paret d'una vegada i per sempre. Però és que, de més a més, si aquest hipotètic govern quedés al·lucinat per alguna mena de discurs del bon rotllo amb Espanya, ¿com et penses que el personal espanyol dels àmbits polític, mediàtic i social en general rebria aquest executiu? Sisplau: ara que comencem a anar bé, no ens tornem a creure les nostres pròpies il·lusions sobre la relació de la nació catalana amb l'estat espanyol. L'Imaz ha caigut, senzillament, perquè ha volgut avançar per una via que ja està fressada i a hores d'ara ja hauríem de saber cap on porta: la lenta però inevitable dissolució nacional.
Salut i llibertat per als Països Catalans!
Jo no parlo de pedagogia, ni de claus autonomistes o federalistes, o de bon rotllo amb Espanya: Només dic que la via de resoldre el conflicte - que hi és, que no el podem defugir - que ens pot arribar a garantir un bon port, és el de la negociació, no el de la confrontació. Amb paraules altissonants podríem dir que la por no ens ha de fer negociar, però hem de negociar sense por.
Ara t'escolto, Jaume. Potser heu perdut masses anys (dècades, fins i tot) pensant en possibilismes del tot impossibles. Tant és. Tots hem cometut errors en aquest temps i ara més val mirar endavant.
Ànim...i desfedereu-vos d'un cop. És just i necessari!
Miquel,
Ara toca construir una nova majoria social.
Coincidim, doncs.
Els estatuts d'autonomia actual signifiquen una derrota i confrontació permanent amb l'Estat espanyol.