Dream Theater: Systematic ChaosRemunten el vol amb un gran disc, complex però assequible, que mescla en estat de gràcia els elements progressius i metàl·lics que els han dut on són. Essent tots bons, té temes realment memorables i, com de costum, inclou alguna que altra innovació com per exemple les reminiscències d'Opeth de “Repentance” o els ritmes quasi disco de “Prophets of War”. Per cert, al DVD de l'edició especial trobem un documental fet pel bateria on es mostra tot el procés de producció del disc. És interessant però potser mata un poc la màgia veure les coses que es fan avui dia als estudis de gravació. I això que parlem de músics de reconeguda mestria tècnica, cosa que qualsevol que els haja vist en directe pot certificar.
Symphony X: Paradise Lost
Després d'un disc tan
excepcional com fou “The Odyssey” l'expectativa era molt i molt
alta. Tant que no ho han aconseguit, francament. Tot i això,
“Paradise Lost” ens retorna els Symphony X més directes i
canyers, és a dir, heavies. Perquè al disc, sense
perdre el seu estil de power progressiu, hi predominen els temes
directes, i fins i tot els himnes. Una bona collita pels concerts, no
hi ha dubte, i un bon disc per escoltar també. Tinc la
temptació de pensar que potser és que volien ampliar la
seva base de fans mostrant la seva cara més agressiva, però
el cert és que el disc es defèn tot sol.
Nile: Ithyphallic
Impressionats com sempre, majestuosos
però salvatges, segueixen obrint camí a anys llum de la
immensa majoria de l'escena extrema. Continuen polint el seu estil
brutal, però amb aquella atmosfera del romàntic antic
Egipte. Alguns diuen que es repeteixen, però si us preneu el
temps necessari per escoltar amb deteniment aquest disc, al igual que
els anteriors, veureu que el seu estil dóna encara molt de si,
que no està ni de bon tros esgotat. Potser ara són més
complexos i tècnics que abans, cosa comprensible, i prou. Per
cert, a l'edició en digipack s'inclouen dues versions
instrumentals, no sé ben bé si per fer karaoke (ahem) o
per admirar la destresa de bateria i guitarra.
Katatonia: Brave Murder Day
Per fi m'he fet amb aquest clàssic
del doomdeath més progressiu. Aquest és un disc
comentat abastament pel que va suposar al seu moment dins un gènere,
el doom metal, que necessitava d'aire fresc. Això era als
noranta, ara em sembla que precisament aire fresc és el que
sobra, però en fi. Vist en perspectiva, aquest treball va
suposar un punt d'inflexió en la banda, una combinació
entre el seu estil més underground i allò que són
ara per ara (ni millor ni pitjor, però difícilment una
banda de doom). En definitiva, que els va agafar en estat de gràcia
per composar un seguit de cançons llargues i hipnòtiques,
totes lligades per la clàssica melangia del gènere. Com
a curiositat, a les veus tenim un jove Mikael Åkerfeldt,
d'Opeth.
Mireu-vos: http://www.ulldepoll.wordpress.com
(Crítica musical, literària, futbolística, política)
Tres actualitzacions al dia com a mínim.
Avui: exclusiva Ronaldinho, record de Platko i poema d'Ausoni.