Entre la munió d’actes que omplen Barcelona de festa, els castells hi tenen dues diades i unes matinades. Les matinades recorren els carrers del Casc Antic el dia de la Mercè, mentre les dues diades tenen com a punt neuràlgic la Plaça de Sant Jaume.
El diumenge de Festa Major ha estat, en els darrers anys, protagonitzat pels Minyons de Terrassa, pels castellers de Barcelona i pels castellers de Vilafranca. És una de les actuacions senyera del calendari casteller i, enguany, la plaça ha tornat a omplir-se de gom a gom. Els pilars han tornat a entrat amb calçador i hi ha hagut algun estira-i-arronsa entre espectadors i castellers. Cosa de la participació ciutadana en una diada com aquesta, suposo.
Les gralles, les veus que condueixen els castells, els aplaudiments del públic davant les construccions assolides o les mostres de desencís davant les caigudes omplen l’ambient d’una plaça molt agraïda on, potser, ja no caldria la veu d’un presentador. Barcelona, la plaça de Sant Jaume en la diada del diumenge de Festa Major, té això: un públic agraït amb l’espectacle i que es manté, en un gruix important, fins a la darrera de les rondes.
Aquest any, el diumenge de Festa Major ha estat verd, verd vilafranquí. I és que, com em deia un dels membres de la colla penedesenca: “us hem deixat una actuació “melilla””. És a dir, una actuació amb dos construccions de nou pisos (el 3 i el 4) i dues de gamma extra (la torre de 9 i el pilar de 8 enmanillats). Una actuació que, descarregada com enguany, s’havia vist en poques places: Vilafranca, la Bisbal, Reus i, ara, Barcelona. Eps! Si no ho tinc mal entès, eh!
La colla amfitriona hi portàvem dos castells inèdits en la temporada actual: la torre de vuit folrada i el quatre de nou amb la mateixa sobrepinya. Portar dos castells inèdits en una actuació com aquesta suposa una sobrepressió afegida. Per la colla vermella, aquesta diada segueix essent la diada de la colla, l’actuació més important del calendari i, això, fa que els nervis siguin a flor de pell. Si a aquest fet si ajunten les dues construccions suara esmentades, fan que la pressió sobre la colla creixi. Cal tenir un esperit molt temperat per superar aquesta pressió i, en la diada de diumenge, aquest temperament no va dominar el gruix de la colla.
La opinió personal d’un passavolant com jo és que hi ha massa nervis a plaça. Una cosa és l’expectativa davant d’un castell que, per molts, és inèdit i la responsabilitat davant d’un repte. I l’altra són els nervis que fan que la gent obri massa la boca, ja sigui per queixar-se per un peu mal posat o per dir que tot va molt bé i que ja està tot fet. Jo sempre he vist la soca com una roca, com una llosa immensa, com els fonaments de les construccions que s’hi basteixen al damunt, com la part més important d’una construcció de nou pisos. ¡Vinga la modèstia d’un socaire! Els nervis de la soca es transmeten com una fuetada a la resta de components del castell i a la plaça sencera. El primer contacte de la canalla amb el castell és justament el que tenen a la soca. Sense perdre la concentració, cal aprendre a relativitzar les situacions i a tenir la modèstia de les pedres. ¡Aguantem els nervis per l’esclat final del triomf!
Més enllà d’aquesta apreciació personal, gent ben informada m’ha comentat que la rengla que donava l’esquena a l’Ajuntament estava oberta. Deixo, però, aquest apunt per aquells que es miren els castells a la menuda. Jo, malgrat els anys de plaça en plaça, no sé anar més enllà de les emocions viscudes a l’engròs, d’aquelles que et fan obrir la boca davant la superació de les persones en grup.
L’actuació del dilluns comença, per un servidor, massa tard. Per sort, s’ha anat regulant i es prenen mesures per escurçar una diada que comença ben bé una hora més tard que la de diumenge. Això sí, les proves de torre de vuit folrades de Barcelona i Sents m’han refermat en la idea que els nervis a plaça són un dels handicaps per a l’esclat del triomf assolit.
Barcelona arribava a plaça amb l’amarg sabor de boca de l’actuació del diumenge. Però, curiosament, en la diada de la Patrona, la colla vermella no hi ha portat els nervis de la jornada prèvia. Aquest fet, crec, ha estat clau per descarregar els tres castells que s’han portat a plaça i, molt especialment, per viure una torre de vuit amb folre que feia massa temps que se’ns havia travessat. Els nostres nervis del diumenge han estat recollits per la colla de Sants. Els grisos fabrils portaven a la diada de la Patrona, una torre de vuit lleugera, amb un present contrastat i un futur envejable. Malauradament, però, els “nervis del directe” han atenallat la colla grisa i els ha deixat a les portes d’igualar la nostra actuació. S’ha vist, però, una colla amb ofici.
Si per Barcelona, la diada de la Mercè pot haver estat la recuperació de la il·lusió, per Sants pot haver estat la punta de ràbia davant la feina feta i que no surt. Aquella punta que fa que les colles es compactin i tirin endavant. El duel a la ciutat comtal continua viu, tot i que el cel de Barcelona s’hagi tenyit de vermell per la diada de la Mercè.
