Després de tres setmanes i tres dies, finalment ahir vaig veure ploure a Londres. El dia començava com qualsevol altre, però uns núvols negres ocuparen el cel amb més potència que Touré i Abidal junts, i van descarregar un xàfec d'aquells que et fan recordar com s'hi està, de bé, al costat d'una llar de foc.
La pluja és l'excusa ideal per fer coses que un mai voldria, i per això vaig anar de cap a la National Gallery, el museu de pintura més gran i conegut de Londres. Conscient que a mi no m'agrada, la pintura.
La pluja és l'excusa ideal per fer coses que un mai voldria, i per això vaig anar de cap a la National Gallery, el museu de pintura més gran i conegut de Londres. Conscient que a mi no m'agrada, la pintura.
(seguir llegint)
Entrar a un museu enmig d'una tempesta no resulta tant espiritual com fer-ho a una Església, també amb tempesta, a mitja missa (si en teniu l'oportunitat proveu-ho, i per uns segons arribareu a creure que Déu potser no existeix, però està); de tota manera resulta acollidor, sobretot a Londres, on són gratuïts. Això em permet no sentir-me obligat a mirar com un badoc pintures sense tenir-ne ni idea, i centrar-me en la més apassionant visió dels ocasionals amants de la pintura, tots ells amb un paraigües sota el braç.
El que li demano a un museu ho té la National Gallery: enormes portes entre sala i sala, que aïllen l'ambient i alhora creen una sorprenent interacció entre els visitants pel simple fet d'aguantar la fulla al que ve al darrere. Té també unes sales majestuoses, i alhora ben il·luminades. I sobretot, conserva una relíquia entre les sales 29 i 34, com són els sofàs tapissats i amb respatller, ideals per seure, descansar i observar (cosa que no es pot dir dels taulons de fusta amb què progressivament són substituïts els sillons i bancs arreu del món).
Vaig triar la sala 34, molt gran i amb quadres en general poc estridents. Val a dir que la National Gallery té una altra particularitat respecte a d'altres museus com podrien ser el Louvre o el Prado: aquests atreuen ramats de turistes gràcies a icones com la Gioconda o les Menines, i fins i tot es permeten senyalar on són perquè el turista, directament, no perdi el temps mirant l'altre 99% de pintures exposades. La National, en canvi, no disposa de cap referent de masses, i això permet veure una estampa curiosa de turista desorientat, rondant sense rumb, molt atent a les descripcions dels primers vint quadres i passant raude pel davant dels altres tres-cents, però sense el neguit de saber que ha pagat i per tant ha d'amortitzar l'entrada.
Els anglesos, potser acomplexats per aquest fet, han creat una mena de selecció (highlights) dels quadres més importants de la Galeria, encapçalats pels girasols de Van Gogh. No ens enganyem, la gent un cop els veu, no s'hi està més de dos minuts. No surten a cap semarreta ni se n'ha fet cap llibre. A la sala 34 en què vaig seure n'hi havia un altra, d'aquestes highlights: un cavall impressionat anomenat "Whistlejacket", realista com estar a una quadra. Ningú hi parava més de 10 segons, segurament perquè ningú altre ho feia.
Tot passejant, vaig anar a petar a la sala 32, encara més il·luminada i també amb sofà. El quadre més important en aquest cas era "Perseu converteix Phineas i els seus seguidors en pedra", de Luca Giordano. Impressionant, fàcilment identificable amb la vista, molt més expressiu que la Gioconda, però amb un nom (digues-li "marca") molt poc comercial. Així són les icones de la National Gallery.
Un dilluns de pluja, aquesta Galeria està atapeïda de nens de col·legis i de gent amb paraigües. Els primers destrossen tot rastre de tranquilitat allà on van com una plaga bíblica de llagosta, amb les seves converses i les explicacions en veu alta dels professors; però segurament són els que permeten que els museus mantinguin una certa raó de ser. Els segons fan poca cara d'entendre de pintura - com jo, però amb audioguies - i molta pinta d'estar desitjant que deixi de ploure per sortir a veure monuments i fer moltes fotos, que allà dintre no deixen. No vaig arribar a discernir ningú realment entès; probablement aquests en tenen prou veient les fotos dels quadres per Internet.
I jo què hi faig, allà? De pintura no n'entenc, i suposo que per això, els quadres me'ls acabo mirant a tres centímetres, perquè em fa gràcia veure-hi la traça del pintor i imaginar-me'l allà mateix, bregant per donar realisme i profunditat a una tela blanca. Admiro els que semblen fotografies, i poca cosa més. Per entendre la meitat del que m'expliquen, necessitaria unes explicacions que no tinc temps d'assimilar. Potser si visqués trenta vides en dedicaria una a aprendre la història, context, antecedents i significat de totes les pintures d'un museu, i així el gaudiria com cal. Però per passar com una sageta pel davant dels originals d'unes pintures que estic cansat de veure en postals o calendaris a les botigues, prefereixo dedicar-me a una altra cosa.
El que li demano a un museu ho té la National Gallery: enormes portes entre sala i sala, que aïllen l'ambient i alhora creen una sorprenent interacció entre els visitants pel simple fet d'aguantar la fulla al que ve al darrere. Té també unes sales majestuoses, i alhora ben il·luminades. I sobretot, conserva una relíquia entre les sales 29 i 34, com són els sofàs tapissats i amb respatller, ideals per seure, descansar i observar (cosa que no es pot dir dels taulons de fusta amb què progressivament són substituïts els sillons i bancs arreu del món).
Vaig triar la sala 34, molt gran i amb quadres en general poc estridents. Val a dir que la National Gallery té una altra particularitat respecte a d'altres museus com podrien ser el Louvre o el Prado: aquests atreuen ramats de turistes gràcies a icones com la Gioconda o les Menines, i fins i tot es permeten senyalar on són perquè el turista, directament, no perdi el temps mirant l'altre 99% de pintures exposades. La National, en canvi, no disposa de cap referent de masses, i això permet veure una estampa curiosa de turista desorientat, rondant sense rumb, molt atent a les descripcions dels primers vint quadres i passant raude pel davant dels altres tres-cents, però sense el neguit de saber que ha pagat i per tant ha d'amortitzar l'entrada.
Els anglesos, potser acomplexats per aquest fet, han creat una mena de selecció (highlights) dels quadres més importants de la Galeria, encapçalats pels girasols de Van Gogh. No ens enganyem, la gent un cop els veu, no s'hi està més de dos minuts. No surten a cap semarreta ni se n'ha fet cap llibre. A la sala 34 en què vaig seure n'hi havia un altra, d'aquestes highlights: un cavall impressionat anomenat "Whistlejacket", realista com estar a una quadra. Ningú hi parava més de 10 segons, segurament perquè ningú altre ho feia.
Tot passejant, vaig anar a petar a la sala 32, encara més il·luminada i també amb sofà. El quadre més important en aquest cas era "Perseu converteix Phineas i els seus seguidors en pedra", de Luca Giordano. Impressionant, fàcilment identificable amb la vista, molt més expressiu que la Gioconda, però amb un nom (digues-li "marca") molt poc comercial. Així són les icones de la National Gallery.
Un dilluns de pluja, aquesta Galeria està atapeïda de nens de col·legis i de gent amb paraigües. Els primers destrossen tot rastre de tranquilitat allà on van com una plaga bíblica de llagosta, amb les seves converses i les explicacions en veu alta dels professors; però segurament són els que permeten que els museus mantinguin una certa raó de ser. Els segons fan poca cara d'entendre de pintura - com jo, però amb audioguies - i molta pinta d'estar desitjant que deixi de ploure per sortir a veure monuments i fer moltes fotos, que allà dintre no deixen. No vaig arribar a discernir ningú realment entès; probablement aquests en tenen prou veient les fotos dels quadres per Internet.
I jo què hi faig, allà? De pintura no n'entenc, i suposo que per això, els quadres me'ls acabo mirant a tres centímetres, perquè em fa gràcia veure-hi la traça del pintor i imaginar-me'l allà mateix, bregant per donar realisme i profunditat a una tela blanca. Admiro els que semblen fotografies, i poca cosa més. Per entendre la meitat del que m'expliquen, necessitaria unes explicacions que no tinc temps d'assimilar. Potser si visqués trenta vides en dedicaria una a aprendre la història, context, antecedents i significat de totes les pintures d'un museu, i així el gaudiria com cal. Però per passar com una sageta pel davant dels originals d'unes pintures que estic cansat de veure en postals o calendaris a les botigues, prefereixo dedicar-me a una altra cosa.
