La junta de professors feia gaire bé dues hores que estava reunida, l’ordre del dia contenia un únic punt, “tema B. L. Nou professor de física”, punt que, malgrat ser tan poc explícit en la seva definició, intuïtivament per en B. L. posseïa ja una significació especial i concreta. I és que en B. L. havia estat contractat el curs passat com a professor de física substitut per llarga malaltia del professor de física titular.
I en B. L. n’era ben conscient de que aquella contractació, encara que fos precària, podia representar la gran oportunitat que ell esperava des de feia temps, perquè l’assignatura de física ostentava de forma destacada, el títol de la més difícil, de les que s’impartien a aquella escola. Any darrera any el nombre d’alumnes aprovats era extraordinàriament baix i quan algú del petit grup dels distingits pel suficient traspassava el llindar del 6, el fet era titllat com a gaire bé gloriós per tota l’escola.
Però en B. L., com a element de valoració de la seva pròpia tasca docent i possiblement facilitador de la seva continuïtat a l’escola, s’havia proposat aconseguir un objectiu alt, molt alt, pràcticament miraculós, i que era que el nombre d’alumnes que aprovarien l’assignatura augmentés d’una manera el més espectacular possible, i això sense rebaixar el més mínim els continguts de l’assignatura ni les exigències de les proves d’avaluació.
Per això, durant tot el curs, va estar preparant cada classe per classe amb una cura extraordinària, cercant exemples propers que fessin comprensibles complicades fórmules, duent a classe tota mena d’objectes i estris amb els que visualitzar els efectes concrets de determinades lleis, repetint una i mil vegades de forma imaginativa explicacions complexes per fer-les comprensibles als alumnes menys dotats,...
I se’n va sortir, i molt bé, perquè als exàmens de final de curs, que foren tan difícils o més que els dels anys precedents, tots, però absolutament tots els alumnes del seu curs aconseguiren aprovar l’assignatura, tots, inclús aquells que etiquetats de poc treballadors, poc interessats o, pràcticament, beneits, no aconseguiren aprovar cap altra assignatura.
L’èxit havia estat clamorós i en B. L. esperava la felicitació oficial, el reconeixement de mèrits i, perquè no, la seva renovació de contracte, en unes condicions més favorables.
No va haver d’esperar molt més, passaven un poc de les dues hores de reunió, quan el cap d’estudis, en representació de la direcció de l’escola li va entregar el següent escrit:
“ Sr. Don B. L.
Profesor de física sustituto
Muy Sr. Nuestro:
Por la presente ponemos en su conocimiento la decisión de suspenderle de empleo y sueldo durante un período de 60 días.
Los hechos que se le imputan consistieron en la sospecha fundamentada de que facilitó a los alumnos de su clase de física las preguntas y respuestas de los exámenes finales de la asignatura antes de la realización de los mencionados exámenes, hecho que provocó una superación de las pruebas por la totalidad de los alumnos de su clase, calificada por la junta de profesores de absolutamente imposible.
Los referidos hechos aparecen tipificados como falta de carácter muy grave, por lo que serán sancionados con la suspensión de empleo y sueldo expuesta al principio del escrito.
La citada sanción será efectiva a partir de mañana, sin perjuicio de su derecho a reclamar contra la misma ante el juzgado de la social si lo considera improcedente.
Sin otro particular que manifestarle y con el ruego de que firme el duplicado, se despide atentamente.“
Evidentment l’escrit estava redactat en castellà per si després s’havia d’anar a judici.
I tant! Aquesta gent té un problema! Alguns professors només son capaços d'aconseguir el respecte de l'alumne posant-li traves i dificultats fictícies, enlloc de guanyar-se'ls per la via de la seducció, la seducció del mestre que es capaç d'estimular, transmestre coneixement i ensenyar, que d'aixó es tracta senyors!!!! Per experiencia, sé del cert que alguns professors consideren un desprestigi que l'alumne aprovi sense patiment, sense arrossegar-se pels seus peus, sense passar pel tub, enlloc de pensar que un alumne aprovat es el reflexe de la feina ben feta. Un enfoc que al meu entendre, amaga la propia incompetència com a docent i la incapacitat de fer autocrítica d'una personalitat superba, egocèntrica, acomplexada i dogmàtica, incapaç d'assolir l'èxit i el prestigi per vies allunyades de l'ús i abús de la por. Un bon professor es un tresor! una abraçada ;)
Sí, fes massa bé la teva feina ... i , dissortadament, de vegades, ja veuràs que et passa. Me sembla a mi que l'espectador invisible té una butaca privilegiada.