jaumeciurana |
divendres, 19 d'octubre de 2007 | 17:29h
Després de l'episodi del " me llamo Josep-Lluís " m'ha vingut al cap una situació semblant que visqué Jordi Pujol en un dels primers debats televisius. Deuria ser cap a l'any 1977 - jo aleshores tenia 12 o 13 anys i per tant no ho puc precisar amb exactitud - i se celebrava un debat - suposo - entre els caps de llista per Barcelona a TVE. El debat, del que només recordo que hi participaven en Jordi Pujol i en Laureano López-Rodó es feia - por supuesto - en espanyol. En un moment determinat en López-Rodó, exministre franquista i candidat d'Alianza Popular es dirigí a Jordi Pujol dient-li Jorge. Pujol, com ara ha fet Carod, el tallà i li digué, més o menys: "Jordi, me llamo Jordi". Seria bo buscar als arxius de TVE aquest episodi i penjar-lo al YouTube.
Trenta anys després, part de la societat espanyola continua negant-nos el nom, que és tant com negar-nos qui som. Que és tant com negar-nos que som. És per això que actituds com la de Pujol fa trenta anys i la de Carod ara, continuen sent necessàries.
Fa trenta anys aquesta era l'actitud dels franquistes. Trenta anys després no només no hem avançat res sinó que la aquesta actitud ja la té la gent "normal". No és que no haguem avançat gaire, és que en alguns aspectes hem anat enrera.
Fins quan perdrem el temps intentant "fer pedagogia" a Espanya? On hem de fer pedagogia és a casa nostra, que -malauradament- fa bona falta.
Fa trenta anys aquesta era l'actitud dels franquistes. Trenta anys després no només no hem avançat res sinó que la aquesta actitud ja la té la gent "normal". No és que no haguem avançat gaire, és que en alguns aspectes hem anat enrera.
Fins quan perdrem el temps intentant "fer pedagogia" a Espanya? On hem de fer pedagogia és a casa nostra, que -malauradament- fa bona falta.