A Catalunya, no parlem d'expresidents. Quan algú ha estat president, segueix ostentant el títol tota la vida. Per això, ara és un moment per recolzar, no un antic president d'una institució, sinó el President Maragall.
I sí, amics meus, ho dic jo.
(seguir llegint)
Si ens volem creure aquesta cosa que anomenem Catalunya, haurem de començar a comportar-nos com els nens grans, i respectar les nostres institucions. És cert que la Generalitat és un govern de fireta, com està demostrant l'etapa Montilla, doncs la institució absorbeix sense matissos el tarannà de qui la presideix: ostentosa quan Pujol, esbojarrada quan Maragall, gris i desencisada en l'actualitat.
Amb competències estatals i una càrrega històrica assumida per tota la societat, el president seria una anècdota, doncs es veuria absorbit per la força de la responsabilitat. Només cal veure com la República Francesa fou la mateixa amb Miterrand que amb Chirac, o ara amb Sarkozy, simplement canviant les polítiques però no la identitat de la institució. I el mateix val a la Moncloa: Aznar o Zapatero no tenen res a veure, però la força dels despatxos i la identificació de la ciutadania amb el "seu" Govern fa que ningú dubti de la legitimitat de qui el presideix (i ni l'oposició amb les seves 'teories de la conspiració' poden lluitar contra això).
Hem de començar, doncs, a creure'ns que si som una nació, tenim un president que és el de tots; o bé pleguem l'invent i ens busquem una altra cosa. En la vida no he compartit ni una sola de les decisions de Pasqual Maragall, ni quan era alcalde ni quan fou president. No vaig estar d'acord ni amb que decidís plegar. Però durant tres anys, com a president de la més alta institució de Catalunya, va ser el meu president, i per això es mereix el meu respecte, evident ara en la malaltia que pateix, però indicutible també en altres moments menys crítics. Com el mereixen Macià i Companys malgrat no estar d'acord amb moltes decisions que van prendre, o l'hauria de merèixer Pujol més enllà de pactes foscos i de dubtosa utilitat nacional.
És un bon moment per denotar que no som una simple Diputació. Fins i tot partits com Ciutadans han assumit que cal, per sobre de tot, respectar la figura institucional, i això és un bon motiu per armar nacionalment la nostra societat: el president és el de tots, hi estiguem d'acord o no amb el que fa, perquè presideix el nostre govern, el nostre país, la nostra nació. És un bon començament per esquerdar els principis d'aquells que només tenen per principi afirmar que no som cap nació.
Personalitzant Catalunya en Pujol, Maragall o fins i tot Montilla, recuperant un fil - que uneixi i no segmenti - aquesta Generalitat amb aquella medieval i amb la que volem per al futur, més enllà de circumstàncies polítiques estem afirmant-nos com a catalans, com a nació que vol fer unida un camí cap allà on indiquin les urnes. No sabrem el destí d'aquest camí, discutirem i debatrem sobre què cal fer, però ningú podrà negar que som una veu, que caldrà respectar en les decisions que prengui. I aquest és un bon punt de partida, que a dia d'avui molts posen en dubte.
Amb competències estatals i una càrrega històrica assumida per tota la societat, el president seria una anècdota, doncs es veuria absorbit per la força de la responsabilitat. Només cal veure com la República Francesa fou la mateixa amb Miterrand que amb Chirac, o ara amb Sarkozy, simplement canviant les polítiques però no la identitat de la institució. I el mateix val a la Moncloa: Aznar o Zapatero no tenen res a veure, però la força dels despatxos i la identificació de la ciutadania amb el "seu" Govern fa que ningú dubti de la legitimitat de qui el presideix (i ni l'oposició amb les seves 'teories de la conspiració' poden lluitar contra això).
Hem de començar, doncs, a creure'ns que si som una nació, tenim un president que és el de tots; o bé pleguem l'invent i ens busquem una altra cosa. En la vida no he compartit ni una sola de les decisions de Pasqual Maragall, ni quan era alcalde ni quan fou president. No vaig estar d'acord ni amb que decidís plegar. Però durant tres anys, com a president de la més alta institució de Catalunya, va ser el meu president, i per això es mereix el meu respecte, evident ara en la malaltia que pateix, però indicutible també en altres moments menys crítics. Com el mereixen Macià i Companys malgrat no estar d'acord amb moltes decisions que van prendre, o l'hauria de merèixer Pujol més enllà de pactes foscos i de dubtosa utilitat nacional.
És un bon moment per denotar que no som una simple Diputació. Fins i tot partits com Ciutadans han assumit que cal, per sobre de tot, respectar la figura institucional, i això és un bon motiu per armar nacionalment la nostra societat: el president és el de tots, hi estiguem d'acord o no amb el que fa, perquè presideix el nostre govern, el nostre país, la nostra nació. És un bon començament per esquerdar els principis d'aquells que només tenen per principi afirmar que no som cap nació.
Personalitzant Catalunya en Pujol, Maragall o fins i tot Montilla, recuperant un fil - que uneixi i no segmenti - aquesta Generalitat amb aquella medieval i amb la que volem per al futur, més enllà de circumstàncies polítiques estem afirmant-nos com a catalans, com a nació que vol fer unida un camí cap allà on indiquin les urnes. No sabrem el destí d'aquest camí, discutirem i debatrem sobre què cal fer, però ningú podrà negar que som una veu, que caldrà respectar en les decisions que prengui. I aquest és un bon punt de partida, que a dia d'avui molts posen en dubte.
