Quan Josep Cuní va alçar la mà i va estampar-la contra la taula, no va aconseguir que els simpatitzants de Plataforma X Catalunya canviessin d'idea, però sí que callessin, atenguessin a raons i, de pas, que tothom reconegués que l'home havia estat encertat. Indirectament, amb aquella garrotada posava en evidència la intolerància dels altres, dels enemics, i es feia respectar.
Avui, Catalunya ha dit prou.
(seguir llegint)
No hi havia tots els catalans, als carrers de Barcelona. Alguns no hauran pogut anar, d'altres no hauran volgut. Hi ha qui s'oposa a la manifestació, i hi ha qui tant li fa. Però Catalunya no és una suma d'individualitats sinó una nació, amb les seves majories i els seus representants, que acull la discrepància com qualsevol altra nació i també ha de tenir una veu, una mà i una taula on colpejar.
Aquest matí sentia Zapatero afirmant que "todos los españoles se solidarizan con el guardia civil asesinado por ETA", i alguns aplaudien malgrat que l'afirmació no és exacta. Però és que parlava un representant d'Espanya, fent sentir la veu de la majoria d'espanyols. Els mateixos que aplaudien a Zapatero, demà afirmaran que no ha parlat Catalunya perquè no tothom hi està d'acord, amb el que s'ha dit al carrer. Menteixen. La societat civil s'ha erigit en representant del pensament d'una majoria de catalans i ha parlat en nom de la nació. Si era cert el que deia Zapatero fa unes hores, és cert això.
Aquesta tarda al centre de Barcelona hi havia representat, com a mínim, un 60% del Parlament de Catalunya. Escric "com a mínim" perquè només hi compto CiU, ERC i ICV. Pasqual Maragall hi era, i probablement no va votar a cap d'aquests tres partits. També hi eren altres socialistes, i persones que ni tant sols van votar o van fer-ho en blanc. Aquesta no és la veu del país? Què ho és, aleshores?
I què ha dit, la veu de Catalunya? Catalunya ha dit "prou!". S'ha fet sentir, ha exigit respecte i ha demanat que tot canviï. Alguns diran que per assolir més sobirania, altres perquè millorin els serveis de Rodalies, altres tindran motius més diversos. Però la nostra nació ha exigit ser tractada com a un ésser adult, que té veu i demana coses. La nostra nació no accepta ser consultada només quan hi ha eleccions, de la mateixa manera que Zapatero no convoca un referèndum per saber què pensa Espanya del guàrdia civil mort, ni Josep Cuní va esperar a les eleccions per no votar a PXC i expressar així el seu rebuig.
Catalunya veu absurd que es decideixi des de Madrid si un AVE ha de passar per aquí o per allà, si cal tallar Rodalies o si calia haver invertit més. Catalunya vol decidir si fer un TGV a València o Perpinyà abans de a Madrid, si és útil o raonable un túnel per sota de Barcelona destinat a uns pocs trens diaris, o si per anar de Tarragona a Barcelona en tren ràpid cal fer una vintena de quilòmetres per carretera. I ho vol decidir perquè en té la capacitat i vol decidir el seu futur. Demà exigirà altres coses o no, però serà perquè ella voldrà.
Avui podria ser un dia gran per Catalunya. Depenent del que passi des d'ara, i si s'aprofita aquesta inèrcia (cosa que no va passar el 18 de febrer de 2006), el socialisme espanyolista que pretén neutralitzar-nos com a nació podria haver perdut el carrer. Els catalans emprenyats, aquells que encenem el televisor prement el 3 enlloc de l'1, fem cara de fàstic i després canviem, hem parlat. Hem dit prou. I ara, què?
Aquest matí sentia Zapatero afirmant que "todos los españoles se solidarizan con el guardia civil asesinado por ETA", i alguns aplaudien malgrat que l'afirmació no és exacta. Però és que parlava un representant d'Espanya, fent sentir la veu de la majoria d'espanyols. Els mateixos que aplaudien a Zapatero, demà afirmaran que no ha parlat Catalunya perquè no tothom hi està d'acord, amb el que s'ha dit al carrer. Menteixen. La societat civil s'ha erigit en representant del pensament d'una majoria de catalans i ha parlat en nom de la nació. Si era cert el que deia Zapatero fa unes hores, és cert això.
Aquesta tarda al centre de Barcelona hi havia representat, com a mínim, un 60% del Parlament de Catalunya. Escric "com a mínim" perquè només hi compto CiU, ERC i ICV. Pasqual Maragall hi era, i probablement no va votar a cap d'aquests tres partits. També hi eren altres socialistes, i persones que ni tant sols van votar o van fer-ho en blanc. Aquesta no és la veu del país? Què ho és, aleshores?
I què ha dit, la veu de Catalunya? Catalunya ha dit "prou!". S'ha fet sentir, ha exigit respecte i ha demanat que tot canviï. Alguns diran que per assolir més sobirania, altres perquè millorin els serveis de Rodalies, altres tindran motius més diversos. Però la nostra nació ha exigit ser tractada com a un ésser adult, que té veu i demana coses. La nostra nació no accepta ser consultada només quan hi ha eleccions, de la mateixa manera que Zapatero no convoca un referèndum per saber què pensa Espanya del guàrdia civil mort, ni Josep Cuní va esperar a les eleccions per no votar a PXC i expressar així el seu rebuig.
Catalunya veu absurd que es decideixi des de Madrid si un AVE ha de passar per aquí o per allà, si cal tallar Rodalies o si calia haver invertit més. Catalunya vol decidir si fer un TGV a València o Perpinyà abans de a Madrid, si és útil o raonable un túnel per sota de Barcelona destinat a uns pocs trens diaris, o si per anar de Tarragona a Barcelona en tren ràpid cal fer una vintena de quilòmetres per carretera. I ho vol decidir perquè en té la capacitat i vol decidir el seu futur. Demà exigirà altres coses o no, però serà perquè ella voldrà.
Avui podria ser un dia gran per Catalunya. Depenent del que passi des d'ara, i si s'aprofita aquesta inèrcia (cosa que no va passar el 18 de febrer de 2006), el socialisme espanyolista que pretén neutralitzar-nos com a nació podria haver perdut el carrer. Els catalans emprenyats, aquells que encenem el televisor prement el 3 enlloc de l'1, fem cara de fàstic i després canviem, hem parlat. Hem dit prou. I ara, què?
Home, em sap greu, però ara res de res. Com abans.
I menys mentres manin aquests socialistes del PSZ que pensen una cosa, en diuen una altra i encara en fan una altra de diferent.
Al març tornaran a guanyar. I si no guanyen ja tindran bascos i gallecs que el donin suport a canvi de femers de quartos... no com nosaltres.