No ha estat el dia del 50 aniversari, ha estat un any després i el dia del Sant. Però ja m'he batejat sota les catarates d'Iguazú i els esperits de la selva s'han conjurat amb mi perquè la segona part sigui tant potent, natural i fluïda com aquesta "aigua gran" dels indis guaranís que no para mai i està plena de vida.
Gràcies als que fa un any em veu regalar aquest viatge. Complint la promesa, us he portat a tots fins aquí a la motxil·la del cor
Iguazú és un gran parc ple de turistes que marxen endreçats pel mig d'una meravella natural impactant però tranquil·la. Les catarates són maques i la Garganta del Diablo vista de s d''un lateral impressiona. El passeig pel parc està ben estructurat amb passeres respectuoses amb l'entorn que t'acosten a diferents nivells al costat dels diversos salts d'aigua. La guia brasileira era simpàtica tot i que la de l'altre grup feia més explicacions de noms, metres i cabdals. La calor era asfixiant (entre 38 i 44º i un 80-90 % d'humitat) Pel mig dels caminets et pots trobar alguna bestiola (hi ha cartells que adverteixen del "perill") però nosaltres només hem vist llangardaixos però ben intyeressants: una salgantana, una salamandra, un caimà i un cocodril en miniatura tots de veritat i d'alló més salvatge.
El més divertit es quan et pugen a una barqueta i et porten a remullar-te sota el salt de San Martín. Tothom crida, quedes xop, realment és una dutxa d'impressió com si anessis a xocar contra la catarata... hi hem entrat tres vegades... però a mi m'ha semblat poc... amb aquesta calor m'hi hagués passat tot el dia. Després ens han portat amb un camió a travessar un tros de selva... però en fi... ni micos ni Tarzan ni res. Sort del asado argentino que ens hem fotut en acabar per 35 pesos de res.
I divertit també va ser el show per turistes d'ahir a la nit. Un festival de dança (?) de las Tres Fronteras (Iguazú separa -o ajunta- l'Argentina, Paraguai i Brasil); era com el "cómeme el coco negro" de la Cubana... però de veritat; entre simpàtic i patètic. Era a Foz do Iguaçu al Brasil i varem haver de travessar la frontera. O sigui que també he estat al Brasil.
I demà hi tornaré per veure les catarates des de l'altra banda, do lado brasileiro.
Les fotos són d'internés que en aquesta màquina no em puc descarregar les meves, però s'assemblen força a les que he fet avui.
Aquí parlo dels meus amics i les meves amigues. Amb ells compartim un club de fans reversible, és a dir ens admirem mutuament i ens estimem de gratis. Són el més valuós que tinc... alló que m'emportaria a una illa deserta... si hi capiguèssim !
Relat de dos mesos i un dia per Argentina, Perú i Xile en un viatge extraordinari que premiava simplement 50 anys de vida.
Va ser un viatge en solitari però ple no només d'aventura sinó sobretot de coneixences.
El Bienve Moya és una autoritat i un mite en la descoberta i la dignificació de la cultura popular, les tradicions i la festa a casa nostra. Ara tot això i més ho explica en un bloc modern i vistòs que no només "val la pena", sinó que demostra que el Bienve està fet un xaval i que la modernor no està renyida amb el que és tradicional.
El meu amic Joan Vila, un periodista endreçat, rigorós, compromés i tossudot ha encetat un nou bloc on no només vol parlar de viatges familiars. Guaiteu-lo que val la pena.
És el web més complet del Món Casteller. I inclou uns blocs dels periodistes castellers on, molt de tant en tant, hi escric jo. Els altres -sobretot un tal G. Soler- també valen la pena.
Un dia ja vaig escriure un post recomanant-vos el Gran Angular, un dels pocs programes de bons reportatges que encara es pot veure a la tele (concretament a la semi-clandestina TVE-Catalunya). L'enllaç és aquest:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/93390.
Ara la Magda em demana que en faci un enllaç permanent perquè pogueu veure el programa quan vulgueu. I aquí el teniu. Val la pena.
En Joan Brunet em recomana al seu bloc i jo també ho faig. Ell és un gran periodista de Sabadell de trajectòria llarga, variada i rica. Els seus articles sessuts i seballuts valen la pena.
En Leandre Busquet és una joia que sap molt de música i d'humanitat, i suposo que també de medicina, que vaig conèixer a Mali. És de Terrassa i el seu web convida ja des del nom.
És el web del programa de castells del C-33. Ara podeu veure allà tots els programes de totes les temporades inclosos els especials i a més penjar les vostres fotos. Visiteu-lo que... val la pena
Apa!
Joan Brunet i Mauri