Del centre de Puerto Iguazú (la ciutat argentina de les catarates) a l'Hotel Tropical hi ha 3 ó 4 kilòmetres, però el colectivo que m'hi ha portat ha trigat quasi 1 hora, després de tombar per tots els barris i quan ja veia l'hotel, endinsar-se per un caminet polsegut i sense llums a on entre casetes (una amb una lanxa a la porta) i barraques (la majoria) anavem deixant i recollint gent. Un taxi triga menys i val només 8 pesos; el colectivo en val 1 i l'aventura que ofereix és molt superior.
Però a prop de l'hotel avui he conegut a Karaiminí (Elio segons el DNI argentí) que en idioma guaraní vol dir "persona tierna" i m'ha portat a la selva i m'ha ensenyat els arbres (el palo rosa de 300 anys i 30 metres, el més alt), les lianes i les trampes on cacen -o caçaven- les besties per menjar o fer els seus medicaments.
(Hi ha més text i més fotos si cliqueu a sota)
L'aventura avui ha començat abans de les 9 amb un vol espectacular en helicòpter per damunt de les catarates d'Iguazú. He tingut remordiments de consciència; a l'Argentina han prohibit els vols perquè el soroll diuen que espanta els ocells i els animals de la selva; però al Brasil passen de tot. Jo no volia però el Jaime de Madrid m'ha convençut i al final s'hi ha apuntat gairebé tot el grup de madrilenys amb qui em compartit passejada i catarates. La banda brasileira sembla més ben organitzada, amb un museu explicatiu i lluint que són Patrimoni Natural de la Humanitat. Les vistes són molt més panoràmiques que a la banda argentina i el passeig a més és més ombrívol.
Hem acabat a migdia i el guia no tenia massa ganes de vendre excursions alternatives: a la represa més gran del món, a fer trolina a la selva,... I jo volia anar a l'aldea guaraní. M'ho han muntat a l'hotel, però després de fer una piscina amb un biquini (un sanwish mixto caliente) i una birreta de litro i d'esperar-me 2 hores m'han dit que s'havia suspés l'excursió "por amenaza de tormenta tropical". No ha caigut ni una gota.
Total que he anat a descobrir una altre aldea que està a 500 metres de l'hotel i que encara no entra en els tours opereitors. Molta misèria, molta barraca, i molta canalla. Tot però molt tranquil, era l'únic turista però semblava que no molestava. Quan he preguntat m'han dit que hi havia un "puestecito" a la -diguem-ne- placeta del final del poble i allà he conegut a Karaimini que amb molta amabilitat m'ha convidat a comprar artesania i m'ha portat a fer un tomb per la selva; el tomb que esperava, a peu amb mosquits, tocant el terra... sense pumes ni serps... massa aprop de la civilització, però selva al cap i a la fi. El poble es diu Iriapu, que vol dir aigua que fa soroll (Iguazú, vol dir aigua gran) i en Karaimini m'ha ensenyat l'escola d'adults que tenen on els ensenyen a fer de guies turístics. A l'entrada del poble, construien una escola pels nens indígenes i... una mica més enllà just a la carretera s'anunciava la futura construcció d'un Hilton Golf & Resort.
Quan ja me n'anava m'han sortit al pas moltes criatures, que es deixaven fer fotos somrients i amables i que no entenien el meu castellà, perquè parlen guaraní. Per fi, una nena m'ha dit: "una monedita" i la cantarella me l'han tornat a dir uns quants crios més mentre m'allunyava.
Algú els està educant malament, la culpa deu ser del Hilton...segur que no és del meu tendre amic Karaimini.
A la teva cara es pot llegui com va el viatge, a totes les fotos tens un somrieu absolutament feliç. Et desitjo que les pròximes etapes sigui’m igualment gratificants, divertides, emocionants, entranyables, enriquidores.... en fi el que es diu un bon viatge.Jo també vaig fer el recorregut “en el colectivo” i estic d’acord que es una aventura.Un peto enormeHelena (la companya d’en Josep Maria)
xcapdevila |
dijous, 6 de desembre de 2007 | 04:03h
Helena. Ja saps que ets una de les principals culpables de que m'animés a fer aquest bloc. I, realment, és un complement extraordinari de les meravelles que m'estic trobant en aquest viatge. Compartir-les les fa encara més agradables. Ja sé que us esteu muntant un viatget a Portugal... bé, no és creuar l'Atlàntic però és estar a l'altra banda, una mica més aprop. Que us ho passeu molt bé i continueu acompanyant-me.
xcapdevila |
dijous, 6 de desembre de 2007 | 04:06h
Si sí enveja... Jo estic fent així en bloc el que altres feu mica en mica. Si sumem els km que tu has fet en els últims 3 anys en que jo no m'he mogut de Bcn segur que em guanyes. Petonets. X.
Aquí parlo dels meus amics i les meves amigues. Amb ells compartim un club de fans reversible, és a dir ens admirem mutuament i ens estimem de gratis. Són el més valuós que tinc... alló que m'emportaria a una illa deserta... si hi capiguèssim !
Relat de dos mesos i un dia per Argentina, Perú i Xile en un viatge extraordinari que premiava simplement 50 anys de vida.
Va ser un viatge en solitari però ple no només d'aventura sinó sobretot de coneixences.
El Bienve Moya és una autoritat i un mite en la descoberta i la dignificació de la cultura popular, les tradicions i la festa a casa nostra. Ara tot això i més ho explica en un bloc modern i vistòs que no només "val la pena", sinó que demostra que el Bienve està fet un xaval i que la modernor no està renyida amb el que és tradicional.
El meu amic Joan Vila, un periodista endreçat, rigorós, compromés i tossudot ha encetat un nou bloc on no només vol parlar de viatges familiars. Guaiteu-lo que val la pena.
És el web més complet del Món Casteller. I inclou uns blocs dels periodistes castellers on, molt de tant en tant, hi escric jo. Els altres -sobretot un tal G. Soler- també valen la pena.
Un dia ja vaig escriure un post recomanant-vos el Gran Angular, un dels pocs programes de bons reportatges que encara es pot veure a la tele (concretament a la semi-clandestina TVE-Catalunya). L'enllaç és aquest:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/93390.
Ara la Magda em demana que en faci un enllaç permanent perquè pogueu veure el programa quan vulgueu. I aquí el teniu. Val la pena.
En Joan Brunet em recomana al seu bloc i jo també ho faig. Ell és un gran periodista de Sabadell de trajectòria llarga, variada i rica. Els seus articles sessuts i seballuts valen la pena.
En Leandre Busquet és una joia que sap molt de música i d'humanitat, i suposo que també de medicina, que vaig conèixer a Mali. És de Terrassa i el seu web convida ja des del nom.
És el web del programa de castells del C-33. Ara podeu veure allà tots els programes de totes les temporades inclosos els especials i a més penjar les vostres fotos. Visiteu-lo que... val la pena
Les fotos son fantàstiques, però imagino que estar ahí encara ho es mes.
Espero que estiguis disfrutan tant com ho sembla en les fotografies i pel que ens contes.
Aquí en la produc ens ho passem molt be ja saps que no ens perdem ni una, et trobem a faltar!!!molts records!!!
X.Gràcies per seguir-me i fes uns petonets a les meves nenes parlamentàries.
I un altre per tu. Viva la gente i el Txente! Viste?
X.
Helena.
Ja saps que ets una de les principals culpables de que m'animés a fer aquest bloc.
I, realment, és un complement extraordinari de les meravelles que m'estic trobant en aquest viatge. Compartir-les les fa encara més agradables.
Ja sé que us esteu muntant un viatget a Portugal... bé, no és creuar l'Atlàntic però és estar a l'altra banda, una mica més aprop.
Que us ho passeu molt bé i continueu acompanyant-me.
Petons.
X.
Magnifiques fotografies, especialment la ‘de postal’. Ets un artista
Quina enveja…
Si sí enveja...
Jo estic fent així en bloc el que altres feu mica en mica. Si sumem els km que tu has fet en els últims 3 anys en que jo no m'he mogut de Bcn segur que em guanyes.
Petonets.
X.