M'han vingut a buscar a les 7 del matí i m'han tornat a l'hotel a les 7 de la tarda. I amb els pingüins hi hem estat poc més d'1 hora i mitja. Áixò sí de pingüins n'hi havia 275.000 parelles, cada una de les quals fa com a mínim dos ous, que coven tant el mascle com la famella (presumits però progres) i tenen dos "pichones", total que si sumem surten més d'un milió de pingüins de Magallanes, banyant-se a la platja, passejant per l'estepa àrida o vigilant els nius sota les "jumas" que son uns matolls ressecs a on tornen (cada any al mateix niu) després de passar l'hivern al Brasil.
(NOTA DEL VIATGER: Gràcies a tots els que m'escriviu i em feliciteu el sant, el viatge o la vida; no dóno l'abast per respondre però us estimo igual que s'hi ho fes)
Els camins són de "ripio" (sense asfaltar) i els microbusos no massa còmodes i avui una mestra jubilada argentina no m'ha deixat dormir perquè m'anava foten la crònica de lo lindo que es todo en su país, de lo corruptos que són los políticos, i del Che Guevara que nasió en Mendossa i que falsearon su edad porque su madre se había casado embarassada, ... Mendoza, terra on per cert fan un vi de collons.
Rawson, Madryn, Trelew són els noms gal·lesos de les ciutats d'aquesta província de la Patagònia que es diu Chubut i que va de la Cordillera dels Andes fins a l'Atlàntic. I aquesta tarda hem fet el té (un té amb pastes, tarta gal·lesa, pastissos i sanwitxos de formatge...) a una casa gal·lesa d'un poble que es diu Gaiman, que no vol dir "home marieta" en gal·lès sinó "pedra afilada" en tehuelche. I és que els indígenes d'aquesta zona (els que havien quedat després de la depuració que van fer els argentins en l'anomenada guerra del desert, no pas a l'edat mitjana sinó a meitats del segle XIX) es van fer molt amics dels gal·lesos. I avui els gal·lesos són encara una institució venerada amb monuments i tot i també una atracció turística. A Gaiman ens han recordat que la Lady Dy va anar també al poble a fer el te, però no com a futura (o no) reina de la Gran Bretanya, sinó com a Princesa de Gal·les que era... en fi. La casa més antiga d'aquest primer poble gal·lès, que la conserven com una relíquia, és del 1874. I és que aquí la història, al menys la que expliquen, va començar fa quatre dies.
Entre pingüins i gal·lesos el dia ha passat tranquil, amb un sol de justícia i un ventot fort, que ens ha privat d'anar amb un vaixell a veure toninas, uns dofins petitets i molt simpàtics amb els que pretenien treurens el frustre de les poques balenes que vàrem veure ahir. I a més, avui, un italià que viu a Formentera ens ha dit que a la tarda ell en va veure vuit o deu... anés de xulo o no... fot ràbia que t'ho diguin. Aquestes planures i aquest vent podrien recordar les tramuntanades de l'empordà o "el cierzo que sopla en los Monegros", segons el José Luis i la Pilar que són una parelleta de Saragossa acabada de casar i que fan el viatge de nuvis per la Patagònia (en gal·lès la Batagonia i si voleu més informació sobre intercanvis actuals entre aquesta regió austral i els gal·lesos que encara són a Gran Bretanya llegiu els comentaris d'ahir i aneu a aquesta web : http://www.bbc.co.uk/cymru/tramor/straeon/pata-x.shtml
Gràcies Robert Pla.
I jo que de viatge de nuvis vaig anar a Mallorca... així em va anar.
Carai, quantes coses que has fet en un parell de dies! els que no donem l'abast en llegir-ho tot som nosaltres. Bueno espero que t'hagis posat un pingüino a la motxilla per mi! Em va fer molta ilusió la trucada! Per Lleida tot bé. No hi ha gaire cosa per veure però era la última capital del país que ens faltava i ens ha agradat molt (bueno encara ens falta tot el País Valencià però tot arribarà). Un petó!!
xcapdevila |
diumenge, 9 de desembre de 2007 | 00:27h
Carinyet meu.
Ja sé que les noves generacions sou de poca lectura.No et demano que ho llegeixis tot. Ja saps que m'agrada escriure (quasi, no quasi sinó més, que xerrar) i escric per a mi, per a tu i per a tota la gent que m'estimo i que vulgui saber on soc. El que m'agrada és que em segueixis i que de tant en tant em facis un cu-cut com aquest. Ahir em van preguntar si tenia nens i els vaig ensenyar la teva foto que porto al mòbil (ja faig com la iaia) i no es creien que un home tan gran fos fill d'un noiet com jo. je je.
I a Lleida, cargols ! M'agrada que descobreixis el país, sort que vivim a Catalunya que si fos l'Argentina seria molt més complicat
No et podràs creure el plat de cargols que ens vam fotre en un restaurant basc que es diu Iruña. La Seu, el Castell templer del Gardeny, el nou museu de la ciutat, el centre, la zona dels vins, el riu, l'hotel amb balcó reial al mig de la plaça de sant joan, Montlanc, la nacional 240... bé si que n'hem fet de coses...
xcapdevila |
dilluns, 10 de desembre de 2007 | 05:17h
Doncs tu també aprofites els ponts. De Lleida a Montblanc! Doncs ja veus que una mica més i et trobes els Fishers. Ves a veure la iaia que avui ja tornava. Petonets. E.P.
Aquí parlo dels meus amics i les meves amigues. Amb ells compartim un club de fans reversible, és a dir ens admirem mutuament i ens estimem de gratis. Són el més valuós que tinc... alló que m'emportaria a una illa deserta... si hi capiguèssim !
Relat de dos mesos i un dia per Argentina, Perú i Xile en un viatge extraordinari que premiava simplement 50 anys de vida.
Va ser un viatge en solitari però ple no només d'aventura sinó sobretot de coneixences.
El Bienve Moya és una autoritat i un mite en la descoberta i la dignificació de la cultura popular, les tradicions i la festa a casa nostra. Ara tot això i més ho explica en un bloc modern i vistòs que no només "val la pena", sinó que demostra que el Bienve està fet un xaval i que la modernor no està renyida amb el que és tradicional.
El meu amic Joan Vila, un periodista endreçat, rigorós, compromés i tossudot ha encetat un nou bloc on no només vol parlar de viatges familiars. Guaiteu-lo que val la pena.
És el web més complet del Món Casteller. I inclou uns blocs dels periodistes castellers on, molt de tant en tant, hi escric jo. Els altres -sobretot un tal G. Soler- també valen la pena.
Un dia ja vaig escriure un post recomanant-vos el Gran Angular, un dels pocs programes de bons reportatges que encara es pot veure a la tele (concretament a la semi-clandestina TVE-Catalunya). L'enllaç és aquest:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/93390.
Ara la Magda em demana que en faci un enllaç permanent perquè pogueu veure el programa quan vulgueu. I aquí el teniu. Val la pena.
En Joan Brunet em recomana al seu bloc i jo també ho faig. Ell és un gran periodista de Sabadell de trajectòria llarga, variada i rica. Els seus articles sessuts i seballuts valen la pena.
En Leandre Busquet és una joia que sap molt de música i d'humanitat, i suposo que també de medicina, que vaig conèixer a Mali. És de Terrassa i el seu web convida ja des del nom.
És el web del programa de castells del C-33. Ara podeu veure allà tots els programes de totes les temporades inclosos els especials i a més penjar les vostres fotos. Visiteu-lo que... val la pena
Ja sé que les noves generacions sou de poca lectura.No et demano que ho llegeixis tot. Ja saps que m'agrada escriure (quasi, no quasi sinó més, que xerrar) i escric per a mi, per a tu i per a tota la gent que m'estimo i que vulgui saber on soc. El que m'agrada és que em segueixis i que de tant en tant em facis un cu-cut com aquest. Ahir em van preguntar si tenia nens i els vaig ensenyar la teva foto que porto al mòbil (ja faig com la iaia) i no es creien que un home tan gran fos fill d'un noiet com jo. je je.
I a Lleida, cargols ! M'agrada que descobreixis el país, sort que vivim a Catalunya que si fos l'Argentina seria molt més complicat
No et podràs creure el plat de cargols que ens vam fotre en un restaurant basc que es diu Iruña. La Seu, el Castell templer del Gardeny, el nou museu de la ciutat, el centre, la zona dels vins, el riu, l'hotel amb balcó reial al mig de la plaça de sant joan, Montlanc, la nacional 240... bé si que n'hem fet de coses...
Ves a veure la iaia que avui ja tornava.
Petonets.
E.P.