AnnaPortell |
dilluns, 10 de desembre de 2007 | 21:51h
Conec a més d’una amiga que el fet de viure lentament, els hi provoca angoixa. A mi també.Més que viure lentament, ens agrada gaudir de les coses d’una forma diferent, que no vol dir anar a tot pasto. Però el que si ens agrada, és estar ocupades mentre els altres estan ocupats i no precisament a la cuina, anant al súper, estenent la roba, fent els llits, buidant la rentadora de plats o fent maquinades i maletes d’equipatge, sinó que podent fer la feina que a nosaltres ens satisfà. Hem dedicat massa temps als demés; hem perdut el nostre fil.Així doncs que anar sempre de botigues o a caminar per caminar o prendre un cafè sempre soles, pel sol fet de ventilar-se, és veritablement depriment.Moltes dónes ens hem passat, a sobre amb il·lusió, la vida esperant. Esperant a què arribi el marit, el nen, la nena o els nens.... per poder parlar d’alguna cosa i amb algú, esperant a què els del Caprabo duguin la comanda. A què arribin el lampista o el del gas, entre les nou i la una del migdia. Esperant amb el sopar fet, la taula parada i amb la roba de l’endemà enllestida... i sempre esperant. Quin avorriment... I llavors, quan ho tens tot fet, resulta que la nena té deures per fer, l’has d’ajudar, sinó et sentiràs culpable, després s’haurà de dutxar i quan et penses poder parlar amb el marit, de fet sobre res, aleshores el trobes fora de servei, com les benzineres. Un mur de pedra on rebota tot i que seu al sofà.I dia rere dia, l’anima és va impregnant de solitud, de preguntes sense resposta i finalment de llit obert i persiana avall...
