No crec que sigui necessari cap llarga exposició de fets, els espanyols cada vegada apreten més i cada vegada estrenyen més el setge, només cal recordar el gran espoli econòmic al que ens tenen sotmesos, les declaracions d’un traïdor com a cap visible del PSC-PSOE, en Joan Ferran, que per cert no ha estat desautoritzat pel seu partit, i la clausura del repetidor de TV3 al País Valencià perpetrat pel govern Popular de Francisco Camps, tres perles per penjar a l’arbre de Nadal.
Els espanyols apreten i els nostres polítics no responen amb la contundència adequada, el motiu és que se senten febles, CDC té una força relativa des de l’oposició i ERC, lligat de mans i de peus per pertànyer al govern tripartit, fa equilibris, vol i dol, perquè en realitat també se sent feble.
El millor del cas és que ambdós (CDC, ERC) saben perfectament que si uneixen les seves forces serien majoritaris, tindrien la força suficient per plantar cara als espanyols i a l’espanyolisme, però la confrontació (algú n’ha dit fratricida) a la qual estan abocats, els impedeix una reconciliació que podria significar, si no la nostra salvació nacional, al menys recuperar del fons de l’abocador la dignitat tant de temps perduda. Però això no sembla pas possible, i ens preguntem: és que per ventura entre les dues formacions hi ha hagut cap greuge de sang que els hagi fet irreconciliables ? la resposta és negativa perquè si fos positiva els aproparia molt a allò que en diuen “cosa nostra”.
Què els passa doncs que ni per Catalunya són capaços de posar-se d’acord? després de donar-hi moltes voltes hom arriba a una terrible i dolorosa conclusió.
CDC-ERC són molt conscients de la força que junts podrien arribar a tenir i a exercir, i per tant també són molt conscients de fins on es veurien obligats a arribar. Per començar haurien de convocar el tant gallejat referèndum per la nova retallada a l’Estatut que sens dubte posaria ràpidament en marxa el Constitucional. I en segon lloc els caldria fer passos inequívocs cap a la independència de Catalunya.
Malauradament els nostres polítics de parlar sí que en saben, però d’actuar en conseqüència, ja són figues d’un altre paner. Dit d’altra manera, els fa por haver de donar la cara, haver-se d’enfrontar amb Madrid i amb totes les conseqüències que això pot comportar, no estan disposats a sacrificar-se per Catalunya i per tant ja els va bé aquesta picabaralla permanent, qui dia passa any empeny. No sabem, però, si aquells crítics que els empenyen des dels seus respectius partits, estarien disposats a prendre la torxa de la confrontació assumint-ne el sacrifici personal, això encara no ho sabem, però el que sí sabem és que els actuals dirigents d’ambdós partits no hi estan disposats, i que la seva actitud perjudica Catalunya, estan fent allò del gos de l’hortolà, que no menja ni deixa menjar, ens cal, doncs, un recanvi urgent.
