El socialisme hispanocatalà s’esforça per reduir el pes de l’economia catalana
L’apagada i el caos aeroportuari de l’estiu, l’assignació de la T-Sud a Ibèria, l’elevació a la categoria de mot usual de la paraula “esvoranc” per la mala gestió de RENFE i de les obres del TGV, la desconnexió de TV3 al País Valencià, la negació de publicar les balances fiscals... Ahir divendres hauria d’haver arribat el TGV a Barcelona. No es pot dir que enguany la gestió dels socialistes espanyols hagi estat massa brillant, oi?
(Hi ha més castanyes a discreció per al socialisme hispanocatalà que ens malgoverna)
Ja vam dedicar al juliol una anotació afectuosa als nostres amics del PSOE i, per extensió, del PSC, és clar. Avui toca continuar insistint perquè han tingut lloc alguns esdeveniments remarcables aquests mesos.
La ministra homenatjada
Llegeixo que, recentment, a la ministra de Foment (molt socialistament castissa, ella) li plouen dinars i sopars d’homenatge entre els seus companys i companyes de partit d’arreu de les Espanyes. On s’és vist? Ja va ser una gran badada fer el primer tram del TGV entre Madrid i Sevilla (de fet, a les principals cancelleries europees encara s’estan fent un bon tip de riure per la pensada socialista d’aquella època: creieu que el govern italià hauria engegat abans el tram que uneix Roma amb l’empobrida Palerm que el que connecta la capital amb el poderós nord industrial i econòmic de Milà i Torí?).
El TGV arriba tard i malament a la capital de Catalunya. Sembla una broma de mal gust: arrinbarà abans a Valladolid i Segòvia que a Barcelona. Garantim als europeus una bona dotzena d’anys de diversió quan encara s’estaven assecant les llàgrimes del riure provocat per engegar un TGV que connecta Madrid amb... Àfrica.
En Joan Ferran ha d’anar a cal dermatòleg
I a sobre es queixen dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, que tenen una crosta i estan a anys llum del que hauria de ser. Hem dedicat un parell d’anotacions, molt visitades el 2006, a criticar la televisió montillista (aquí i aquí en vam parlar), i fins i tot Víctor Alexandre en va fer un llibre. Ens mantenim en el que vam dir aleshores: la paraula Espanya és la més pronunciada als telenotícies, el castellanisme “cayuco” (pronucieu-ho en lleidatà, si us plau) continua campant lliurement... Anècdotes a banda, el que preocupa és que la mirada que fan en general d’aquests espais s’ha tornat hispanocèntrica. I a sobre diuen que aquests mitjans són massa catalanistes? Com molt bé diu Xavier Mir, tenim un problema i aquest problema es diu PSC.
Ho deia dilluns passat al programa Àgora en Vicent Partal, a qui m’agradaria veure més sovint com a tertulià perquè m’agrada molt el seu discurs. Els dos principals esdeveniments en clau política del 2007 han estat la manifestació de l’1-D i l’actuació del PSOE a Navarra. Ja ens hi vam referir el juliol, el PSOE i el PP tenen un discurs molt semblant pel que fa a l’exaltació del nacionalisme espanyol més tronat (mireu Bono, si no, futur probable president del parlament espanyol, ai com patirem) i poc respecte a les altres realitats nacionals de l’Estat. La llei de partits, consensuada entre PP i PSOE seria impensable a cap democràcia avançada d’Europa. Doncs a Navarra va passar el que havia de passar: un PSOE poruc i mort de por no va tenir prou valentia per pactar amb el basquisme moderat i fer un govern progressista.
La sentència contra les persones processades en el sumari 18/98 contra l’independentisme basc omplia amb la mateixa joia els editorials de l’ABC i La Razón que els d’El País i El Periódico. Tots aquests mitjans han aplaudit la sentència, que aplica el concepte de terrorisme sobre la dissidència política, com molt bé ens han recordat el Col·legi d’Advocats de Barcelona i l’Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans. A Euskadi, amb el govern basc al capdavant, totes les forces polítiques –excepte PP i PSOE, curiosament- han atacat durament la sentència.
L’optimisme de la Chacón, la gran experta en centralisme
Queda clar, doncs, que pocs aliats queden a Espanya, de la causa de la plurinacionalitat i el plurilingüisme. PP i PSOE no respecten la diversitat dels seus territoris i fins i tot en el cas del PSOE van més enllà. Es tracta d’envair les competències, mínimes i de gestió en alguns casos, que tenen les comunitats autònomes. La ministra Chacón, que va estudiar al Canadà les estratègies que van permetre al centralisme canadenc derrotar el secessionisme quebequès en el referèndum d’independència d’aquesta nació i com després l’estat canadenc ha consolidat i establert la seva presència allí, és un bon exemple de jacobinisme recalcitrant. Amb el tema de l’habitatge, la presència d’anuncis del Gobierno de España i el corresponent Ministerio és abassegadora; la Generalitat de Catalunya, senzillament, no existeix. No us heu fixat que per tot arreu hi ha anuncis del Gobierno de España, més que mai, jo diria? Vaja plaga.
I ara els socialistes catalans de la senyora Chacón ens vénen amb l’optimisme, que ha de ser el gran antídot contra el desànim, el cansament i la desorientació que es difon pel país com una boira. S’hi referia dimecres Miquel Pairolí, des d’El Punt, en un gran article (Optimisme i espanyolisme per a mileuristes): No, Carme Chacón, Catalunya en pot esperar molt poc d’aquesta Espanya progressista que viu esporuguida per l’Espanya reaccionària i procura no fer enfadar-la gaire ni tocar-li el voraviu. (...) El PSC vol injectar alegria i espanyolisme en aquells que s’aixequen a les sis del matí i cobren mil euros al mes. El més probable és que recapti sobretot una bona abstenció.
Els sondeigs: els socialistes van i repunten!
Recentment el Centre d’Estudis d’Opinió ha fet públics uns sondeigs en què el PSC no solament lidera la intenció de vot a Catalunya, sinó que a més creix respecte els darrers sondeigs. A sobre El Periódico es ventava que les entrevistes s’havien fet entre els dies 20 i 30 de novembre, en plena marea nacionalista per la mani de l’1-D. El que segurament no saben tots aquests finíssims i progres analistes que estan tan contents és que aquestes entrevistes acostumen a realitzar-se entre les 4 i les 8 de la tarda. I amb tots els problemes de rodalies que aquelles dates encara hi havia, més de mig milió de catalans aquells dies va arribar a casa tard, molt tard, i no van poder contestar cap entrevista. O sigui que els sondeigs no recullen les dades dels catalans i catalanes emprenyats. I el dia 9 de març, ja veureu, pot haver alguna sorpresa...
