Avui dijous 27 de desembre, a 2/4 de deu del matí, Francesc Marc Àlvaro feia aquesta afirmació a la tertúlia d’en Bassas. No m’ha deixat de sorprendre i decebre, si tenim en compte que algú que es fa dir Andreu, i que acostuma a fer comentaris al bloc d’en Xavier Mir, em va assegurar que la independència figura, explícitament, com a objectiu final de CDC, tal com –diu- es va aprovar en el darrer congrés, el 2004.
Jo ja em feia il·lusions, fins i tot estava començant a buscar llocs per convidar a sopar a l’Andreu, tal com li havia promès pel dia en què CDC es fes independentista. Malauradament, F.M. Àlvaro m’ho ha llençat tot per terra. (segueix...)
Una cosa és que jo, pobre indocumentat, i sospitós d’estar ple de prejudicis contra els convergents –pel simple fet de ser d’Esquerra-, no estigués al corrent de l’extraordinària notícia (extraordinària per a l’independentisme català, és clar). Tant extraordinària que hauria merescut primera plana a tots els diaris. Una altra cosa de ben diferent és que F.M.A., periodista gens sospitós d’anticonvergent –i encara menys sospitós d’estar a sou del carrer Calàbria-, no n’estigui al corrent.
Com que els contactes d’aquest periodista dins de CDC són més que de fiar, només se m’acuden dues raons per les quals F.M.A. faci aquesta afirmació tan contradictòria amb una de les ponències del darrer congrés convergent:
a) Ningú de CDC va creure oportú o interessant fer-li arribar el text, cosa que donaria una idea de la importància que els mateixos convergents donen a aquest punt de la ponència.
b) F.M.A. sí que va llegir la ponència, i el punt esmentat, però la va situar en el context de CDC (ja no dic de CiU!). Aleshores devia deduir que, vistos els nuls esforços per fer-ne campanya, comparats amb els esmerçats en les campanyes de qualsevol convocatòria electoral, o de l’Estatut –DVD’s, mítings, cartells, anuncis als diaris, signatures davant de notari, rodes de premsa, i tots els etcèteres que vulgueu-, la realitat és que a la direcció de CDC això de la independència no s’ho creuen en absolut.
No cal dir que totes dues em semblen molt preocupants, sobretot si tenim en compte, a més, les múltiples ocasions en què significats dirigents convergents han dit explícitament que no estaven per la separació de Catalunya i Espanya. Per exemple, quan l’expresident Pujol declarava fa més d’un any a l’entrevista amb Àngel Casas al “Senyores i senyors” de TVE, que la separació no havia estat mai el seu projecte ni el del seu partit.
Si a això hi afegim l’oportunitat històrica perduda per Mas en la seva conferència del novembre, quan ho tenia millor que mai per a fer una crida decidida per a la independència, no puc més que mirar el futur proper amb pessimisme: encara ha de ploure força abans de veure una Convergència independentista. Almenys mentre segueixin pensant que sortir de l’armari els faria perdre vots, tal com em va confessar un convergent.
en primer lloc, gràcies pel comentari. En segon lloc, aquest post meu ve a tomb d'una discussió encetada en el bloc d'en Xavier Mir sobre si CDC és independentista o no. Anem a pams:
1. És clar que el PSC no és independentista, ni se'n considera. Per tant, no val la pena discutir-ho. CDC, en canvi, sí que juga amb aquesta ambigüitat, i és aquest el motiu del meu comentari. L'estratègia d'Esquerra des de fa anys és treballar per aconseguir una majoria social per a la independència, el més ampla possible. Això inclou la "dreta" i la "esquerra". Esquerra no pretén ser l'únic partit independentista, ni molt menys: ERC treballa per ampliar l'independentisme des del centre cap a l'esquerra, i a CiU li correspondria encarregar-se de l'independentisme des del centre cap a la dreta (en els sectors, per entendre'ns, tipus López Tena o Sala Martin), ja que al dia del referèndum, tant valdran els sís d'un costat com de l'altre (de la mateixa manera que CiU no va tenir manies a sumar els seus vots als del PSC-PSOE per aprovar l'estatut retallat).
2. El problema és que CDC (ja no dic CiU, amb Duran de segon!) practica un nacionalisme no independentista, cosa única al món. Que no només no fa avançar l'independentisme, sinó que el frena, ja que encara dóna per vàlida l'alternativa de pertànyer a l'Estat Espanyol, insistint en pactar-hi (des d'una posició de feblesa evident), sense tenir en compte, com es va veure amb l'Estatut, que els espanyols, si poden, no ens donararn mai res de res del que és nostre. Per això m'indigna que els convergents, que es pertmeten dubtar de l'independentisme d'Esquerra pel sol fet de pactar amb els sociates (com si ells no ho haguessin fet ni ho haguessin intentat el novembre del 2006), no s'atreveixin a declarar-se obertament, explícitament, desacomplexadament independentistes, i fer campanya per la independència com fa Esquerra.
3. Per cert, ja que parles de qui està governant el nostre país, aquí rau el problema. Tu creus que és la Generalitat, i que l'ideal seria que els nacionalistes (?) hi tornessin a governar. Si repasses els problemes que hem tingut amb les infraestructures, per exemple, veuràs que qui governa realment a Catalunya no és la Generalitat, sinó la Moncloa. I això seguirà així mentre no siguem independents. És a dir, si volem reasoldre els nostres probelmes, hem d'aconseguir primer que ens deixin de governar des de Madrid.
4. I què s'età fent? Doncs, tenint en compte que Esquerra només té 21 escons de 135, no està malament: ja d'entrada, ha desfet un mite que feia quasi trenta anys que durava: que el "nacionalsme" (català, en aquest cas) era cosa de "burgesos" (tesi escampada, entre altres, pel socialista Solé Tura), i que només es podien votar dues coses: "progressisme espanyolista" o "nacionalisme català de dretes". Això ja s'ha acabat. A més, també hem desfet un tòpic que havia fet que els socialistes guanyessin TOTES les eleccions a Catalunya excepte les del Parlament. Aquest tòpic venia a dir que això de l'autonomia era cosa de "catalans d'arrel", i que els de fora no hi tenien cap possibilitat. Ara, un cop el President de la Generalitat és andalús (3r cop a la història que es produeix, per cert), el país no tan sols no ha desaparegut, sinó que, per exemple, hem fet la fira de Frankfurt, i acabem de signar un pacte amb Euskadi i Galícia per potenciar les seleccions esportives nacionals (cosa que, sigui dit de passada, no es va aconseguir en cap dels governs de CiU, malgrat les 500.000 signatures que ho reclamaven, ni malgrat tenir tres majories absolutes).
Com a conseqüència d'això, els socialistes estan perdent suport de manera lenta però inexorable, malgrat estar al govern, en una tendència que abraça diversos cicles electorals ( Esquerra, abans que ho pregunits, també ha baixat des dels extraordinaris resultats del 2003-2004, com han baixat quasi tots els partits, però es manté en la tendència de creixement si mirem els últims 15 anys, que és del que es tracta).
Bé, espero que t'hagi aclarit algun dubte, i et desitjo un bon any 2008!
Gràcies Pau per la resposta. En primer lloc voldria aclarir que no sóc ni mai he sigut membre de cap partit ni mai m'he dedicat a la política, la meva activitat professional a l'empresa privada no hi té res a veure, però com a persona que estima el seu país natal hi han fets que m'agrada comentar.
Estic d'acord amb els punts 1. i 2. però estic convençut que l'ambigüitat de CiU respecte a la independència és perquè no els queda cap altre remei, tenen por de que si es declaressin independentistes perdrien una bona part del seu electorat. sobre tot de Unió, i crec que no van equivocats, la gent de centre dreta és més poruga perquè generalment tenen més a perdre en un canvi de situació o almenys aquesta és la seva percepció. Per exemple els empresaris catalans durant molts anys han basat el negoci en les relacions comercials amb Espanya i això en gran part encara continua. Un trencament amb Espanya portaria a una pèrdua de relacions comercials que encara que no fós un trencament total seria perjudicial als seus interessos. El remei hauria de ser un increment del negoci amb països de la UE i exteriors, però encara queda molt per poder reemplaçar el que hi ha.
3. completament d'acord, però no he dit enlloc que l'ideal seria que els nacionalistes tornessin a governar la Generalitat, però si qui realment governa és la Moncloa tampoc veig la diferència, en què seria pitjor que el que hi ha ara?
4. a part de "progressisme espanyolista" o "nacionalisme català de dretes" també es pot votar "nacionalisme espanyol de dretes" àlies PP.
Certament el país no ha desaparegut per tenir un president andalús, però hi ha el que podriem anomenar una certa descomposició com per exemple veure TV3 cada vegada més espanyolitzada. I el tema de les seleccions esportives és més simbòlic que real. Prou se'n cuidaran els col·legues espanyols del president de què això no arribi massa lluny.
En fi, mantinc l'optimisme i espero que sigui cert això de la lenta i inexorable pèrdua de suport dels socialistes, jo no ho veig tant clar. Les properes eleccions ens donaran més indicacions.
Et desitjo un Bon Any 2008.