"Hi havia [a València] dues classes d'intel·lectuals: els centralistes i els valencianistes. Els primers eren una còpia horripilant de Garcia Sanchiz -que ja és dir. Eren uns personatges ficticis, inexplicables, sense cap arrel. Els altres no tenien cap forma de ficció, eren gent arrelada, vinculats i coneixedors del país. Aquests m'agradaven. Els altres, els conec tan bé!..."(...) Pel que fa referència a mi, sempre m'hi he trobat com a casa; hi he passat sense cap dificultat; hi he après moltes coses, de la meva més gran conveniència personal. He conegut i tractat molts valencians, de Blasco Ibáñez a Soriano, de Vilallonga a Reig, de Samper als germans Noguera, de Lluís Lucía a García Guijarro; de Martínez Ferrando, tan modest i cordial i intel·ligent, a la seva contrafigura, García Sanchiz, real i pronunciat; del fill del senyor Llorente a Duran i Tortajada; de Fuster a Ventura i de tants poetes, escriptors, pintors i escultors que he conegut en el País Valencià, els noms dels quals ja no tinc memòria per a recordar, sense oblidar Raimon, el gran agitador del cant, a la casa del qual m'hostatjaren a Xàtiva...
"A mi em sembla, després del ferment que s'ha escampat aquí, que haurien d'haver vingut persones més constructives, d'una consideració més sòlida, més decisiva i adaptada. Això no s'ha fet, tot i que el decantament de València és extraordinari. En definitiva, del que es tracta és de crear, entre aquests dos països, una amistat, una curiositat, un afecte. Desgraciadament, no s'ha creat. S'ha de rompre aquesta muralla de fredor i d'indiferència, creada i mantinguda pel centralisme peninsular, en termes que en determinats moments és d'un frenesí hiperbòlic i ridícul. L'única cosa que té realment Catalunya és València, com l'única cosa que té plantejada València és l'anomenat Principat -si volen mantenir la personalitat. L'amistat, la unió, els interessos podrien crear un fenomen històric important. La indiferència, per no dir la contrarietat, no crearà més que la inanitat. Seria per mi agradable que les persones de bon sentit pensessin en aquestes coses. I que hi pensessin més enllà de la consanguinitat, de la llengua, de la història, de la manera d'ésser i de viure, que en definitiva és igual".
[Josep Pla, "Hem d'acostar-nos més a València", dins Direcció Lisboa, volum 28è de l'Obra Completa, Edicions Destino]
Aquestes ratlles que he transcrit aquí dalt les va escriure l'homenot de Palafrugell arran d'una estada que va fer a la ciutat del Túria el 1953, de camí cap a Lisboa, com diu el títol del llibre citat. Faltaven encara quasi deu anys perquè en Joan Fuster i Ortells publiqués l'assaig Nosaltres, els valencians, obra de referència per entendre una mica què ha passat al país valencià que, com en un conte de Dickens, li hagin anat sorgint l'un rere l'altre personatges sinistres que han buscat sempre la manera de mantenir-lo allunyat del seu germà bessó que viu més al nord. En Fuster diu que un problema que han tingut històricament els valencians és que no han disposat d'una burgesia que els hagi aglutinat com a poble, que hagi apostat pel país, cosa que sí que va passar al Principat, gràcies a la seva industrialització. En tot cas, l'alt funcionariat, connectat amb el centre peninsular i al seu servei, i el clero, obsessionat amb la "triple unitat" política, lingüística i religiosa (en aquest ordre, segurament), no li han anat pas a favor, precisament (i dels militars, no cal dir-ne res). I tampoc aquesta classe política de mig pèl, que sempre ha fet la gara-gara al poder central amb una mà mentre amb l'altra no ha parat de repartir garrotades de menyspreu envers el seu propi país i les seves manifestacions, una cosa que no ha pas cessat, sinó que s'ha accelerat amb l'adveniment de la gloriosa Transició, amb els Abril Martorell (inventor de l'expressió de camuflatge "Comunitat Valenciana"), el blaver per antonomàsia González Lizondo, entre els antics -que Déu els tingui a la glòria-, i Eduardo Zaplana (primer president del PP després de la llastimosa etapa socialista), i sobretot la parella de fet Rita Barberà-Francisco Camps, que van llançats com una locomotora cap a la plena castellanització del País Valencià, convertit per ells en una congregació de votants que mantenen distrets i regats amb una espaterrant política d'aparador, 'd'un frenesí hiperbòlic i ridícul", farcida de macrofastos (i de macrourbanitzacions) que semblaria destinada a apujar l'autoestima dels valencians, si no fos per certs "detalls" reveladors que ho desmenteixen, com l'anorreament de la llengua pròpia i la insistència malaltissa a tallar tots els vincles de paisanatge i de veïnatge amb els catalans del nord.
Fa poc vam estar a València, a la Fira Orprotec, una de les més importants del sector que se celebren al sud d'Europa, i en una de les guies de la ciutat que ens va caure a les mans s'hi llegia, en castellà, que "como ciudad histórica y preocupada por defender su patrimonio cultural [?], Valencia ofrece a sus visitantes una amplia oferta museística que abarca todas las especialidades y todas las edades", i entre l'àmplia oferta incloïa "el Museo de Bellas Artes, que ocupa las estancias del palacio de San Pío V y que está considerado como la segunda pinacoteca nacional tras el Museo del Prado de Madrid": les referències són clares, meridianes, i la falta de referències encara més: cap ni una sobre el passat i el present del patrimoni català, ni un mot sobre la història comuna, ni una paraula en valencià..., això en una ciutat preocupada per defensar el seu patrimoni cultural!... De quin patrimoni parlen, doncs?, i sobretot: de qui el defensen?
El que un pensa, al capdavall, davant aquesta relació que hauria de ser fluida i natural i que, molt contràriament, ha de suportar tota mena d'intrusos, és que allò que en deien la Reconquesta de la península, la guerra contra el domini dels musulmans, per la banda catalana va acabar amb l'ocupació per Jaume I del que després seria el Regne de València, però per la banda castellana no solament no va parar, sinó que encara continua a dia d'avui, i ara en sentit contrari: de sud a nord. Fins quan durarà, l'intent? Es frenarà? Farà marxa enrere, si algun dia el PP i adlàters perden el poder? Hi haurà viatge de tornada? Es retrobaran algun dia els germans bessons? Deixarà d'emprenyar-los i esgarriar-los la madrastra castellana? El sentit dels temps sembla que hauria de donar a aquestes preguntes una resposta afirmativa. Però és que Espanya, a pesar de totes les aparences de modernitat amb què es vesteix, no sembla pas que hagi sortit encara mentalment del temps de les conquestes i reconquestes i de les croades medievals.
[Il·lustració: el Dúo Dinámico de la Congregación Valenciana, el president Francisco Camps i l'alcaldessa Rita Barberà, ocupats en el seu penúltim xou: la construcció del circuit urbà de Fórmula 1. En el moment d'escriure aquestes ratlles ja es troben de ple en un nou entreteniment: la projecció i erecció del nou estadi de Mestalla, per al qual la superbatllessa de València ja ha demanat tanda perquè sigui la seu d'una final de la Champions. The show must go on... (Foto: www.publico.es)]
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif
"Catablocs.cat
[la catosfera ara mateix]")
