En taula ben parada, estovalles brodades amb fil blanc, plats de porcellana i copes de dring fi, l’home escudella els plats amb galets farcits de carn, fumeja el brou calent amb aroma casolà.
Cada cullera arrenglerada amb el plat, espera ser avarada al llac de pasta i donar menjar a les boques àvides, com sempre s’ha fet en la cerimònia del dinar de Nadal.
Dinar que avui comença amb sis cadires buides, de set parades, disposades a l’entorn de l’ara familiar on tot, com sempre, és a punt.
L’home ha acabat d’escudellar set plats. Un per l’Aurora, dos per l’amor compartit, tres per l’amor disputat i l’últim per ell mateix.
Comença l’àpat, i s’ennuega i recula, però hi torna, i bufa cullera, i abaixa el cap al plat: menja poc, sens gaire gana.
L’Aurora resplendent s’ha apagat al alçar-se el sol, l’amor compartit s’anà esquinçant dia a dia, com una roba gastada que no es sargeix, i l’amor disputat esquarterà com cavall de tir l’ànima lligada de peus i mans a les gropes sirgadores de corsers venturers.
Entra el sol al menjador i les copes transparents, de delicat vidre bufat, intercanvien picades d’ullet, mentre els sis plats curulls de brou s’han refredat i una pel·lícula de greix comença a cobrir com un sudari la superfície on, com illes solitàries, suren les cargoles dels galets.
L’home que menja poc ha acabat l’ultima cullerada, s’aixeca i seu al costat del cap de taula, ocupat per la cadira de l’Aurora. Recolzant el cap al seient buit i prenent el braç invisible somriu a la cara absent, passa el braç sobre el respatller de l’altre cadira veïna i acarona el cabell que hi hauria de ser, imagina l’escalfor del cos incorpori i riu feliç un instant.
Només és una guspira d’eternitat en un cap d’agulla, una punxada de la que no raja sang, una fredor com la del brou, un sudari de greix.
S’arrossega al contra-cap de taula i seu de nou entre les cadires de l’amor que ja no hi és i del que no vindrà. El sol escalfa la taula gèlida, el dia és alegre, no és un Nadal fredorós i la bonança escampa lluentors com llavors de sembra. La tarda s’estira amb mandra i es marceix en tres sospirs: per Nadal un pas de pardal.
Fosqueja, i els blaus retallats primer i els vermellons que avergonyeixen tanta avarícia de llum aviat fan camí cap a occident. La foscor s’empara de la taula, res s’ha mogut.
La nit bascula lentament cap a una nova Aurora, i quan apareix i s’asseu a la seva cadira buida foragitant cabòries tenebroses, l’home encara és allà esperant.
Perquè un mateix paisatge sempre és canviant ni que resti immòbil, perquè l’home sol i cansat de fer via entre les taules parades d’altres anys i les que pararà en els anys a venir, només espera aquest moment fugaç en que l’Aurora es lleva.
Però aquest és l’any del silenci a taula, dels espectres descolorits que només ell percep, de l’anar i venir entre cadires, per omplir els buits, per acompanyar la solitud amb records i frisances. I seguirà vivint així cada dia, sol, amb l’Esperança, mentre l’Aurora aparegui cada dia un sol instant, fugaç, i ell tingui ganes de veure-la.
