Un simpatitzant de PSOE, PP, Ciutadans o Falanges t'assegurarà i argumentarà que cosmopolitisme és Madrid. Socialistes catalanets i ecoexcomunistes veuen cosmopolitisme en un concert de danses tribals ameríndies amb lletra en quetxua, però el neguen a un aplec sardanista. La resta pràcticament en neguen l'existència, per la repugnància que els (ens) provoca la paraula. Uns i altres s'equivoquen, el cosmopolitisme existeix i se'l pot trobar, però no a on diuen.
Un aeroport és cosmopolitisme en estat pur. A les seves butaques pots estar assegut entre un afgà que treballa amb el portàtil i una família nombrosa de luxemburguesos. La llauna que agafes al self-service la pot haver deixat fa un segon un canadenc que escoltava l'iPod, i a la cua per embarcar no és difícil veure que el passaport de l'home del davant és de l'illa de Man, i que els del darrera encara es miren un record que van comprar a Dubai, camí de casa. La interacció entre aquesta fauna (en la que està inclòs el catalanet que explica l'escena) sí és cosmopolitisme.
I quines actituds pot tenir el nostre protagonista català cosmopolita, en aquestes circumstàncies? Doncs jo en veig de tres tipus.
La primera és la del català acomplexat, el que per demanar a un enorme samoà que s'aixequi una mica perquè al seure li ha enganxat un tros de jaqueta, ho fa en castellà i a crits. És un tipus molt estès, fins i tot en presumptes radikals que després - amb un Bailey's a la mà - explicaran als seus companys de taula que ells, quan viatgen pel món, no diuen mai que són espanyols. En la meva opinió és una actitud provinciana, ridícula, incoherent, sense sentit, ni utilitat, ni cap mena de defensa.
La segona reacció podria ser la del "català emprenyat", si algun dia algú aconsegueix definir bé aquest subjecte. És una minoria respecte al primer tipus, que defensa la llengua allà on va, i no dubta a parlar si cal en català a la dona que neteja els lavabos de l'aeroport de Santiago de Compostel·la seguint un raonament inapel·lable: estem a Galícia, on es parla gallec, aquesta dona treballa a Galícia, per tant parla gallec, i com jo no en parlo, de gallec, doncs li parlo en català, que és la meva llengua.
És una actitud molt noble, però crec que errònia, perquè parteix d'una premisa castellanocèntrica: català, gallec, bable i aragonès són patois, formes estranyes de la normalitat, i per tant equiparables. Si a sobre l'interlocutor és un empleat paquistanès destinat a l'aeroport de Luton, ja podem esmerçar esforços i reivindicar drets, que mai no ens entendrà. Però en aquest cas, si el nostre català emprenyat cosmopolita no parla anglès, doncs ben fet que fa, em sembla a mi. Posats a que no t'entenguin, per què canviar d'idioma?
El tercer tipus és el "català internacional", un individu estrany que ha aconseguit superar el seu pas pel sistema educatiu i una societat amb fòbia lingüística, i ha après idiomes. Parlarà anglès allà on calgui, francès si el país li ho demana, es defensarà en italià sense insultar-lo, potser amb un domini correcte de l'alemany, i al mostrador de Rovaniemi sorprendrà l'hostessa amb un "kiitos" que la deixarà descol·locada. És una espècie a protegir, que de tota manera quan intenti establir contacte amb l'atractiva jove que se li ha assegut al seient del costat, intentarà algun "i tant" o "molt bé" per veure si sona la flauta i resulta que aquella persona, a més, parla català. I si no hi ha sort, doncs a atacar en anglès, que per això l'ha après.
Aquest conjunt de relacions són exportables a un entorn bilingüe. No fa massa, en un fòrum amb gent de les terres espanyoles, algú protestava perquè a ell, quan va a Barcelona, se li adrecen en català. Primer el vaig felicitar per la sort que havia tingut (que ja la voldria jo més d'un dia), però després va ser durament replicat, com no podia ser d'altra manera. Aquests falsos cosmopolites confonen l'educació amb la humiliació, no volen comunicar-se sinó que el món s'adapti a ells, i evidentment no els podem donar cap alegria. Com coi ha de saber el cambrer que l'atèn si va arribar ahir amb el pont aeri o fa 40 anys amb el sevillano?
Tampoc hem de confondre nosaltres, però, la defensa i promoció de la nostra llengua amb l'educació. No em sembla que li fem cap favor al català si exterioritzem una societat tancada, un reducte monolingüe (català, vull dir), on qui no parli o entengui el que diem no ens interessa. Hem de trobar un punt d'equilibri, dirigir-nos en català a qui se'ns adreci en castellà a la nostra terra, però no tenir inconvenient en canviar d'idioma (al castellà, per què no, si tenim la sort de parlar-lo?) si l'interlocutor és una persona de pas, sense més motius per aprendre el nostre idioma que els que tindriem nosaltres per aprendre nepalí si anéssim una setmana al Nepal.
És difícil, per l'actitud de "tercio de Flandes" que acostumen a gastar els turistes espanyols i sudamericans a les nostres terres. Però no podem caure en l'error de reaccionar com si fossim tant simis com ells; de la mateixa manera que davant un Erasmus anglès aprofitariem i practicariem anglès tant com poguéssim (més d'un es queixa de no aprendre català o castellà perquè quasi tothom se li adreça en anglès), per què pretendre aïllar una persona humana que té la desgràcia de parlar només un idioma? No seria més productiu demostrar-li els beneficis del multilingüisme?
Amb els residents a Catalunya, mà dura. El bolivià que atèn el mostrador del locutori de sota de casa té el deure, moral i comercial, d'entendre'ns quan li parlem en català i fer un esforç per aprendre'n. Tenim el mateix dret a utilitzar la llengua del país com a obligar algú a que apagui la cigarreta allà on no li és permès.
Amb els visitants, però, defenso l'amabilitat i l'acolliment. Tenim la sort de parlar idiomes, restreguem-los aquesta sort per la cara als que no venen per quedar-se. Que quan tornin a casa seva hagin de reconèixer que no hi ha cap producte de l'escola catalana inferior als subproductes que engendren ells amb la seva televisió monolingüe, les seves pel·lícules doblades i les seves ganyotes burletes quan algú intenta dir una frase en un anglès correcte.
I quines actituds pot tenir el nostre protagonista català cosmopolita, en aquestes circumstàncies? Doncs jo en veig de tres tipus.
La primera és la del català acomplexat, el que per demanar a un enorme samoà que s'aixequi una mica perquè al seure li ha enganxat un tros de jaqueta, ho fa en castellà i a crits. És un tipus molt estès, fins i tot en presumptes radikals que després - amb un Bailey's a la mà - explicaran als seus companys de taula que ells, quan viatgen pel món, no diuen mai que són espanyols. En la meva opinió és una actitud provinciana, ridícula, incoherent, sense sentit, ni utilitat, ni cap mena de defensa.
La segona reacció podria ser la del "català emprenyat", si algun dia algú aconsegueix definir bé aquest subjecte. És una minoria respecte al primer tipus, que defensa la llengua allà on va, i no dubta a parlar si cal en català a la dona que neteja els lavabos de l'aeroport de Santiago de Compostel·la seguint un raonament inapel·lable: estem a Galícia, on es parla gallec, aquesta dona treballa a Galícia, per tant parla gallec, i com jo no en parlo, de gallec, doncs li parlo en català, que és la meva llengua.
És una actitud molt noble, però crec que errònia, perquè parteix d'una premisa castellanocèntrica: català, gallec, bable i aragonès són patois, formes estranyes de la normalitat, i per tant equiparables. Si a sobre l'interlocutor és un empleat paquistanès destinat a l'aeroport de Luton, ja podem esmerçar esforços i reivindicar drets, que mai no ens entendrà. Però en aquest cas, si el nostre català emprenyat cosmopolita no parla anglès, doncs ben fet que fa, em sembla a mi. Posats a que no t'entenguin, per què canviar d'idioma?
El tercer tipus és el "català internacional", un individu estrany que ha aconseguit superar el seu pas pel sistema educatiu i una societat amb fòbia lingüística, i ha après idiomes. Parlarà anglès allà on calgui, francès si el país li ho demana, es defensarà en italià sense insultar-lo, potser amb un domini correcte de l'alemany, i al mostrador de Rovaniemi sorprendrà l'hostessa amb un "kiitos" que la deixarà descol·locada. És una espècie a protegir, que de tota manera quan intenti establir contacte amb l'atractiva jove que se li ha assegut al seient del costat, intentarà algun "i tant" o "molt bé" per veure si sona la flauta i resulta que aquella persona, a més, parla català. I si no hi ha sort, doncs a atacar en anglès, que per això l'ha après.
Aquest conjunt de relacions són exportables a un entorn bilingüe. No fa massa, en un fòrum amb gent de les terres espanyoles, algú protestava perquè a ell, quan va a Barcelona, se li adrecen en català. Primer el vaig felicitar per la sort que havia tingut (que ja la voldria jo més d'un dia), però després va ser durament replicat, com no podia ser d'altra manera. Aquests falsos cosmopolites confonen l'educació amb la humiliació, no volen comunicar-se sinó que el món s'adapti a ells, i evidentment no els podem donar cap alegria. Com coi ha de saber el cambrer que l'atèn si va arribar ahir amb el pont aeri o fa 40 anys amb el sevillano?
Tampoc hem de confondre nosaltres, però, la defensa i promoció de la nostra llengua amb l'educació. No em sembla que li fem cap favor al català si exterioritzem una societat tancada, un reducte monolingüe (català, vull dir), on qui no parli o entengui el que diem no ens interessa. Hem de trobar un punt d'equilibri, dirigir-nos en català a qui se'ns adreci en castellà a la nostra terra, però no tenir inconvenient en canviar d'idioma (al castellà, per què no, si tenim la sort de parlar-lo?) si l'interlocutor és una persona de pas, sense més motius per aprendre el nostre idioma que els que tindriem nosaltres per aprendre nepalí si anéssim una setmana al Nepal.
És difícil, per l'actitud de "tercio de Flandes" que acostumen a gastar els turistes espanyols i sudamericans a les nostres terres. Però no podem caure en l'error de reaccionar com si fossim tant simis com ells; de la mateixa manera que davant un Erasmus anglès aprofitariem i practicariem anglès tant com poguéssim (més d'un es queixa de no aprendre català o castellà perquè quasi tothom se li adreça en anglès), per què pretendre aïllar una persona humana que té la desgràcia de parlar només un idioma? No seria més productiu demostrar-li els beneficis del multilingüisme?
Amb els residents a Catalunya, mà dura. El bolivià que atèn el mostrador del locutori de sota de casa té el deure, moral i comercial, d'entendre'ns quan li parlem en català i fer un esforç per aprendre'n. Tenim el mateix dret a utilitzar la llengua del país com a obligar algú a que apagui la cigarreta allà on no li és permès.
Amb els visitants, però, defenso l'amabilitat i l'acolliment. Tenim la sort de parlar idiomes, restreguem-los aquesta sort per la cara als que no venen per quedar-se. Que quan tornin a casa seva hagin de reconèixer que no hi ha cap producte de l'escola catalana inferior als subproductes que engendren ells amb la seva televisió monolingüe, les seves pel·lícules doblades i les seves ganyotes burletes quan algú intenta dir una frase en un anglès correcte.
