Ara que la catosfera està encantada d'haver-se conegut, toca plantejar-se el futur dels blocs. És llei del vida, els catalans sempre arribem tard a totes les causes, i ara que hem aconseguit ser els capdavanters del món en alguna cosa, tenim el temps just per veure com s'acaba.Fa un segle, la religió era l'opi del poble. Fa 50 anys va ser substituïda en aquesta missió pel futbol. Els darrers 5 anys han estat Montilla i el PSC els encarregats d'anestesiar la població, i la meva opinió és que l'opi del present i el futur immediat són, justament, els blocs.
I com tots els opis, els blocs són un engany, una fal·làcia per a qui els pateix.
(seguir llegint)
Un bloc és opi perquè aliena persones competents, capaces, ambicioses; que canalitzen les seves inquietuds a través d'un mitjà que no duu enlloc. Aquesta canalització no és banal, sinó que suposa una pèrdua de temps i energies que haurien pogut ser emprades en altres finalitats més dignes. Dit així sóna terrible, oi?
No vull menysprear els blocs com a mitjà, doncs seria absurd fer-ho a través, justament, d'un d'ells. Simplement, han tingut el seu moment d'esclat, però aquest moment ja ha passat: un bloc ja no és res per sí mateix.
Recordo fa molts anys, quan va aparèixer un suport nou anomenat "CD-ROM", que cap revista d'informàtica venia un sol exemplar si no n'incloïa algun. Gairebé sempre eren CD-ROMs carregats de bajanades sense gaire el·laboració: demos que no funcionaven, reportatges "interactius" sense cap informació rellevant sobre els temes més absurds, programes superflus, ... Però es venien com a xurros perquè el CD-ROM era una novetat, i el suport era l'estrella. Amb el temps, va deixar de ser important que la informació vingués o no en CD-ROM, quan ja tothom en tenia una caixa plena que no sabia on desar, i només te'n compraves un si t'interessava el que contenia.
Amb els blocs ha passat tres quarts del mateix: el primer esclat va ser, com totes les novetats, impactant. Els primers que sabien com crear un bloc i tenien temps de mantenir-lo, publicaven les seves palles mentals i gaudien de milers de persones desitjant llegir-los, interessades per la novetat. Si una pàgina era un bloc, era interessant.
Ha passat el temps, però, i una mà de blocs satura la informació. Ara a un ja no li interessa el que diu una pàgina pel fet de ser un bloc, li interessa la informació que conté, o no, i aquest és el criteri per llegir-lo i no un altre. El bloc ha deixat de ser interessant en sí mateix.
Què vol dir això, que els blocs ja no interessen? Cal destriar. Blocs com aquest, amb reflexions d'una persona que no és ningú, poden interessar als amics, coneguts i saludats; o tenir un dia brillant i atreure una certa atenció, però estan condemnats a desaparèixer. Només seguiran funcionant aquells blocs que aportin alguna cosa més: els que siguin escrits per algú conegut, algú interessant, amb qualitat, amb informació que no tothom pugui aconseguir, blocs que volen ser diferents, experiments curiosos, etcètera. I els que només volem passar l'estona, trobarem alguna altra cosa, que mentre sigui novetat atreurà lectors amb ben poc esforç; però ja no serà un bloc. El seu temps ha passat.
Per què algú com jo segueix escrivint un bloc, doncs? Mira, per inèrcia. No pot ser un diari personal perquè no és íntim, tampoc és el millor mitjà per difondre pensaments perquè qualsevol carta publicada a qualsevol diari té desenes de milers més de lectors que el que pugui penjar aquí. M'agrada escriure, sí, però per escriure bé cal pensar, repensar, escriure i reescriure; i un diari personal s'escriu sobre la marxa, sense mirar enrera, sense revisar. Ben bé, puc afirmar que aquest bloc té una esperança de vida justeta, però l'estic mantenint connectat al respirador artificial una mica per llàstima, una mica per amor, i una miquetona més per orgull.
El temps que inverteixo escrivint aqui, el podria dedicar a altres coses: a escriure un llibre, a passejar, a llegir i aprendre, a emprendre projectes més ambiciosos, ... Però sempre és més còmode donar lliçons des de la cadira, sense que ningú alteri una coma dels meus escrits, i sense haver de passar comptes de l'audiència que he aconseguit. Comoditat, potser aquest és el perquè.
No vull menysprear els blocs com a mitjà, doncs seria absurd fer-ho a través, justament, d'un d'ells. Simplement, han tingut el seu moment d'esclat, però aquest moment ja ha passat: un bloc ja no és res per sí mateix.
Recordo fa molts anys, quan va aparèixer un suport nou anomenat "CD-ROM", que cap revista d'informàtica venia un sol exemplar si no n'incloïa algun. Gairebé sempre eren CD-ROMs carregats de bajanades sense gaire el·laboració: demos que no funcionaven, reportatges "interactius" sense cap informació rellevant sobre els temes més absurds, programes superflus, ... Però es venien com a xurros perquè el CD-ROM era una novetat, i el suport era l'estrella. Amb el temps, va deixar de ser important que la informació vingués o no en CD-ROM, quan ja tothom en tenia una caixa plena que no sabia on desar, i només te'n compraves un si t'interessava el que contenia.
Amb els blocs ha passat tres quarts del mateix: el primer esclat va ser, com totes les novetats, impactant. Els primers que sabien com crear un bloc i tenien temps de mantenir-lo, publicaven les seves palles mentals i gaudien de milers de persones desitjant llegir-los, interessades per la novetat. Si una pàgina era un bloc, era interessant.
Ha passat el temps, però, i una mà de blocs satura la informació. Ara a un ja no li interessa el que diu una pàgina pel fet de ser un bloc, li interessa la informació que conté, o no, i aquest és el criteri per llegir-lo i no un altre. El bloc ha deixat de ser interessant en sí mateix.
Què vol dir això, que els blocs ja no interessen? Cal destriar. Blocs com aquest, amb reflexions d'una persona que no és ningú, poden interessar als amics, coneguts i saludats; o tenir un dia brillant i atreure una certa atenció, però estan condemnats a desaparèixer. Només seguiran funcionant aquells blocs que aportin alguna cosa més: els que siguin escrits per algú conegut, algú interessant, amb qualitat, amb informació que no tothom pugui aconseguir, blocs que volen ser diferents, experiments curiosos, etcètera. I els que només volem passar l'estona, trobarem alguna altra cosa, que mentre sigui novetat atreurà lectors amb ben poc esforç; però ja no serà un bloc. El seu temps ha passat.
Per què algú com jo segueix escrivint un bloc, doncs? Mira, per inèrcia. No pot ser un diari personal perquè no és íntim, tampoc és el millor mitjà per difondre pensaments perquè qualsevol carta publicada a qualsevol diari té desenes de milers més de lectors que el que pugui penjar aquí. M'agrada escriure, sí, però per escriure bé cal pensar, repensar, escriure i reescriure; i un diari personal s'escriu sobre la marxa, sense mirar enrera, sense revisar. Ben bé, puc afirmar que aquest bloc té una esperança de vida justeta, però l'estic mantenint connectat al respirador artificial una mica per llàstima, una mica per amor, i una miquetona més per orgull.
El temps que inverteixo escrivint aqui, el podria dedicar a altres coses: a escriure un llibre, a passejar, a llegir i aprendre, a emprendre projectes més ambiciosos, ... Però sempre és més còmode donar lliçons des de la cadira, sense que ningú alteri una coma dels meus escrits, i sense haver de passar comptes de l'audiència que he aconseguit. Comoditat, potser aquest és el perquè.
Els blocs tenen els seus defectes, però també els tenen els diaris; serà anecdòtic però l'AVUI publica la classificació de Segona Divisió B grup 1 incorrecta des de fa més de mitja temporada i han ignorat completament els meus reiterats missatges perquè ho corregeixin.
No ho sé, noi. Penso que els blocs sí que tenen la seva "utilitat", o potser és que com deia Joan Brossa
"conec la utilitat de la inutilitat
i tinc el privilegi de no voler ser ric."
I a pel que fa al meu bloc en el comentari anònim que vaig rebre el dia que vaig parlar de l'Anna Dodas ja en tinc de sobres per saber que tot el que he escrit ha valgut la pena.
Salut!
a quina d'elles em llegiré? Segurament a qui m'aporti "alguna cosa més" (potser algú que en sap molt de cinema, algú que hi parla sovint i per tant
sé que puc comptar amb la seva opinió cada dilluns, algú a qui he vist a alguna altra banda, etc. )
I en un món virtual on hi ha més escriptors que lectors, un bloc que poca gent llegeix (els altres 2999 que parlen de "La soledat") no motivarà gaire
el seu creador.
Gràcies pel comentari.
És cert que la ràtio escriptors-lectors es descompensa molt. Si la dita deia "que el llegir no ens faci perdre l'escriure"; penso que en l'era dels blogs, l'hauríem de capgirar.
D'altra banda, jo vaig acostumar-me a tenir pocs lectors i poquíssims comentaris i m'agradava. No em feia res. Era una experiència individual.
Si passem a parlar de política o altres coses amb més vocació d'influència social, sí que és cert que els blocs són un molt mal pedaç; l'ideal seria que tinguéssim partits dinàmics i idees a internet (blocs, fòrums de debat...) i tenim uns partits robòtics i que no interessen ningú però això sí, tots escrivim per ficar-nos amb la Maleni (que ja em diràs) o amb l'última astracanada d'Ibarra, Rajoy, Acebes o qui sigui. O per criticar el darrer titular de premsa (ja de per si buit) de Duran i discutir si la ximpleria total de cartells que ha fet sobre la immigració són xenògfobs o no. En lloc d'aportar conceptes nous que elevin el debat, com que no tenim poder de cap mena això sí que ho fem de forma esporàdica però estèril, sense ressò, i en canvi els qui tenen l'altaveu a la mà condicionen la majoria del debat i n'empobreixen brutalment els continguts; és la "societat de l'espectacle", en un sentit molt més bàsic que el que li donava Guy Debord.
A vegades m'he plantejat de fer un bloc anònim, però segurament el millor és algunes coses quedar-se-les per a un mateix. Aleshores, fer un diari clàssic, totalment privat? O simplement, no escriure?
No ho sé. És un dilema molt interessant; hi pensaré. Salutacions!
1) Aquest hom considera que la seva opinió pot ser important o influent.
2) Ningú més té una opinió publicada sobre aquesta opinió.
I sí, tothom creu que la seva opinió és important i influent. Tots els que escrivim blocs d'opinió en el fons ens ho pensem. Segurament aquest és un dels motius claus per escriure un bloc. Però quan t'adones que la teva important opinió no la llegeix gaire gent, segurament busques altres maneres de difondre-la.
Tens raó millor dedicar més temps als propis pensaments per tal de no escampar errors. Una mica més de modèstia potser faria que féssim les coses millor.
Comparteixo les teves idees sobre la inutilitat d'aquest mitjà del "pensament feble".