Mitjançant
El Badiu dels Micacos, m’assabente d’unes declaracions de l’escriptor espanyol
Alvaro Pombo, guanyador del premi Planeta l’any 2006 i membre de
Hay que quitarles
competencias. Una es la educación. 17 modelos de educación es disparatado. La lengua
castellana no es igual que la catalana.
Aquest personatge es presenta com a candidat al
senat pel partit nacionalista espanyol Unión, Progreso y Democracia,
el partit inventat per l’exdiputada socialista Rosa Diez i el filòsof Fernando
Savater. Els cappares (i capmares) d’aquest partit afirmen que
és progressista, i laic i democràtic i més i tot. Però el discurs d’aquest
nou partit és vell i pudent com un carnús.
La mena d’afirmacions que fan Pombo i companyia
contra la llengua catalana –i contra les altres llengües no espanyoles– tenen
un substrat comú amb el nazisme, l’aparheid i altres ideologies que afirmen la
superioritat d’uns sobre altres. El nazisme mantenia que els aris eren la raça
superior, fins a l’extrem de justificar l’extermini d’altres races i ideologies
considerades per ells inferiors. Aquest és el discurs exterminacionista que
supura de les afirmacions de Pombo i altres messies espanyolistes del seu
partit, tan concomitant amb el de Ciudadanos de Rivera, Boadella, Azua i
Espada. Des del seu punt de vista “no és sensato” considerar iguals el català i
el castellà. El castellà és una llengua superior, per quantitat i per poder
polític, i per tant té “dret” a imposar-se a les altres llengües inferiors i
exterminar-les si cal.
Deia al principi que no és nou aquest discurs
“nazístic” de la superioritat lingüística espanyola. L’investigador valencià
Santi Cortés, al seu llibre Valencia sota el règim franquista (1939-1951), ens
en dóna alguns exemples:
Van ser molt freqüents a
la zona franquista les mostres no sols d’antipatia contra “los dialectitos” i
les metàfores que els definien com “cáncer de la patria”, com “bacilos de la
peste”, com “berrugas que le salen al idioma [castellà]”…
En el mateix llibre, Cortés reprodueix un
escrit del “cèlebre” hagiògraf de Franco i director de
Todos los españoles debemos hacer estas tres cosas: pensar
como Franco, sentir como Franco y hablar como Franco, que hablando,
naturalmente, en el idioma nacional ha impuesto su victòria.
Amb aquest altre exemple, Pombo diríem que subscriu
el sentiment i gairebé l’expressió del ministre franquista Eduardo Aunós Pérez,
que l’any 1944 feia lloança de la llengua superior durant uns “afectos” Jocs
Florals a València:
…porque el complemento de los provincianismos únicamente
puede ser el sentido y la fuerza de lo español, esa lengua prócer que no sólo
se habla en toda España, sinó también en veintitantos países más de nuestra
raza y de nuestra lengua.
Acabe el recull que mira de demostrar de quin
femer provenen les idees d’aquests “progressistes” espanyols, amb un altra
citació del magnífic llibre de Santi Cortés. L’article és de l’insigne feixista
espanyol –valga la redundància– Giménez Caballero, publicat l’any 1939:
A ti, Valencia, era casi ya de un siglo que te venía
susurrando al oido esa celestina inmunda que se llama
Ells en diuen,
d’aquestes aclaridores i clamoroses coincidències, “por la boca muere el pez”; i també, “Aunque la mona se vista de seda, mona se queda”.
I encara es sorprenen de que diguem que no som espanyols.
Els valencians sempre hem dit: "De Ponent ni vent ni gent". Lluny de qualificar-lo com un refrany xenòfob, aquesta frase el que reflecteix és el tarannà de les persones que han intentat tothora - i que encara ho intenten - anorrear-nos com a poble, destruir la nostra consciència com a País diferent d'Espanya, a fi d'assimilar-nos definitivament com a espanyols. Jo no odie - per més que ho puga semblar - els espanyols. Em limite a defensar-me del seu atac permanent, del seu odi visceral, de la seua suficiència arrogant i prepotent, que els fa sentir-se superiors.
A aquestes alçades, ja tinc cinquanta-dos anys, no em sorprén que de Ponent ens insulten o ens menyspreen, és el que han fet tota la vida, des del 1707.
A fi de comptes, quasi preferesc que em diguen el que pensen, com fa el Pombo, aleshores no enganyen ningú, per més que es descaren com a feixistes infumables. Ho preferesc a que vinguen amb armes més subtils i amb aparença democràtica. A fi de comptes això farà créixer l'independentisme, que és el que volem. O no?
Les declaracions del Sr. Pombo (utilitze aixó de "Sr" per mantenir les distàncies, perquè dir-li només Pombo em sona massa "familiar" i, per res del món voldria jo cap tipus de "familiaritat" amb tal "lletrat") em fan esborronar. Quina angúnia, quin fàstic, quina rebolica de panxa!(perdoneu el col·loquialisme).
I jo que pensava que amb el temps se "civilitzarien" i no ens caldria tornar a cantar "L'estaca"... Llach, et trobe a faltar.
Sí, però crec que el problema es nostre per fiarmos i donar premis a aquest tipus de gent. Crec que després de tants anys hauriem de tenir mecanismes per saber-se defensar dels falsos progres i altres com ells.
Vicent
Llíria