Potser és perquè aquest Barça seria capaç de glaçar les incandescències d'un volcà però fins ara la majoria dels diumenges a les 8 del vespre jo tenia una cita radiofònica inajornable amb el mestre Joaquim Maria Puyal i tot el seu equip de professionals.
Des de fa dos diumenges, però, aquesta fidelitat de molts anys s'ha començat a esquerdar per culpa de Carles Capdevila i el programa de TV3 "Qui els va parir" (vegeu aquí) del qual és presentador, ideòleg i director. (n'hi ha més)
Des de fa dos diumenges, però, aquesta fidelitat de molts anys s'ha començat a esquerdar per culpa de Carles Capdevila i el programa de TV3 "Qui els va parir" (vegeu aquí) del qual és presentador, ideòleg i director. (n'hi ha més)
"Qui els va parir" és la variant televisiva d'"Eduqueu les criatures" (vegeu aquí), un programa de Catalunya Ràdio que des de fa dues temporades a l'A. i a mi ens alegra la franja de 9 a 10 del matí dels diumenges (vegeu aquí). Aquella hora que a casa ja tenim la meitat de la feina feta: ja he comprat els diaris del dia, el pa, les pastes per esmorzar, he regat les plantes, hem fet el llit...
Sobre Carles Capdevila, el cervell dels dos programes, vaig escriure no fa gaire un comentari en aquestes mateixes Totxanes a propòsit d'un article seu a l'Avui (vegeu aquí) i, per tant, no és cap desconegut pels seguidors d'aquest Bloc.
Pel que s'ha pogut veure en els dos programes emesos fins ara els cinquanta minuts de "Qui els va parir" es reparteixen entre diverses seccions que donen amenitat a un programa que, vist de manera global, estic segur que amb el rodatge acabarà afinant algun petit desajustament intern que ara té.
Els reportatges de Mireia Segú -famílies nombroses el primer dia, nens hiperocupats ahir- són, sens dubte, l'autèntica columna vertebral del programa complementats en tot moment per les acotacions de Capdevila que arriben al seu punt àlgid amb el seu esperat monòleg. El primer dia va ser sobre els pares reincidents. El d'ahir, sobre les especials relacions entre el pare de la futura criatura i el ginecòleg, va ser de traca i mocador.
Al seu costat, com en el cosí germà radiofònic, trobem Lluís Gavaldà, el líder dels Pets. Ell és l'encarregat d'aportar el punt de vista del pare primerenc i m'atreviria a dir que, comparat amb els resultats d'"Eduqueu les criatures", la seva aportació a la secció final del programa és una de les coses que em sembla que s'haurien de polir.
Hi ha també un espai per a la psicologia familiar pel qual ja han desfilat dues professionals diferents però, com sol ser habitual, tallades pel mateix patró.
En canvi un dels punts forts del programa és el denominat "Consell de pares". Consisteix en una fugaç enquesta a parelles (o no) de progenitors que abasta tot el ventall possible de tipologies familiars existent en el mercat: avis, monoparentals, "progres", homosexuals, multiètniques... També, val a dir-ho, n'hi ha unes quantes de, diguem-ne, convencionals.
PD: A més a més està tan ben estudiat, el programa, que ahir, tot just acabar, encara vaig tenir temps per engegar la ràdio i escoltar com, dos o tres minuts després, en Puyal cantava el gol contra l'Osasuna. Va ser l'únic i va arribar al final del partit. No em vaig perdre, per tant, res d'important. Què més puc demanar?
Sobre Carles Capdevila, el cervell dels dos programes, vaig escriure no fa gaire un comentari en aquestes mateixes Totxanes a propòsit d'un article seu a l'Avui (vegeu aquí) i, per tant, no és cap desconegut pels seguidors d'aquest Bloc.
Pel que s'ha pogut veure en els dos programes emesos fins ara els cinquanta minuts de "Qui els va parir" es reparteixen entre diverses seccions que donen amenitat a un programa que, vist de manera global, estic segur que amb el rodatge acabarà afinant algun petit desajustament intern que ara té.
Els reportatges de Mireia Segú -famílies nombroses el primer dia, nens hiperocupats ahir- són, sens dubte, l'autèntica columna vertebral del programa complementats en tot moment per les acotacions de Capdevila que arriben al seu punt àlgid amb el seu esperat monòleg. El primer dia va ser sobre els pares reincidents. El d'ahir, sobre les especials relacions entre el pare de la futura criatura i el ginecòleg, va ser de traca i mocador.
Al seu costat, com en el cosí germà radiofònic, trobem Lluís Gavaldà, el líder dels Pets. Ell és l'encarregat d'aportar el punt de vista del pare primerenc i m'atreviria a dir que, comparat amb els resultats d'"Eduqueu les criatures", la seva aportació a la secció final del programa és una de les coses que em sembla que s'haurien de polir.
Hi ha també un espai per a la psicologia familiar pel qual ja han desfilat dues professionals diferents però, com sol ser habitual, tallades pel mateix patró.
En canvi un dels punts forts del programa és el denominat "Consell de pares". Consisteix en una fugaç enquesta a parelles (o no) de progenitors que abasta tot el ventall possible de tipologies familiars existent en el mercat: avis, monoparentals, "progres", homosexuals, multiètniques... També, val a dir-ho, n'hi ha unes quantes de, diguem-ne, convencionals.
Confesso que, de moment, tinc una flaca per la parella d'avis i per una altra molt més jove l'element femení de la qual és rossa i porta el cabell llarg. No recordo els seus noms però són fàcils d'identificar: són els únics que seuen en el sofà amb l'ordre canviat respecte dels altres. Ella a la dreta i ell a l'esquerra. Potser la processó els va per dintre però la imatge que irradien és plena de complicitats, alegria i complaença mútua. Una química especial, com ara es diu. Segur que és per això que m'agraden.
Ja ho he dit en començar. Meravelles haurem de veure fer als Messi, Bojan, Xavi i companyia les properes jornades que juguin en diumenge perquè jo, a les 8 del vespre, no m'amorri a aquest estimulant "Qui els va parir" de Carles Capdevila i tota la seva colla.PD: A més a més està tan ben estudiat, el programa, que ahir, tot just acabar, encara vaig tenir temps per engegar la ràdio i escoltar com, dos o tres minuts després, en Puyal cantava el gol contra l'Osasuna. Va ser l'únic i va arribar al final del partit. No em vaig perdre, per tant, res d'important. Què més puc demanar?
