Nota. Aquesta és una ressenya publicada fa algunes setmanes al Diari de Girona
Óscar Jané Checa; Catalunya i
França al segle XIX. Identitats,
contraidentitats i ideologies a l’època moderna (1640-1700) Afers, Catarroja 2006, 459 pp.
Contràriament al que agradaria a bona part de la nostra classe política, la qüestió identitària centra els debats intel·lectuals actuals. Catalunya no és excepció, sinó norma en una Europa que es planteja a diari què i com és la nació. Sense anar més lluny, a França, paradigma de la solidesa estatal, els símbols i representacions han estat eix central d’una recent campanya electoral més preocupada per les essències que la gestió. Sembla una paradoxa. Els contemporaneistes atribuirien a l’estat veí la paternitat de la nació moderna, el protagonisme absolut en aquest procés aparentment sorgit durant la revolució de 1789, tot i que planificat a partir de l’escola de la III República
El llibre del jove professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, Òscar Jané, ens mostra la feblesa de la creença que la nació sorgeix durant la presa de la Bastilla. La nació, i l’estat que l’acompanya, té origen en processos històrics i ideològics anteriors, ja en ple segle XVII, quan aspectes com la imposició lingüística, l’oficialització de la cultura o l’eficàcia administrativa s’experimenta amb territoris perifèrics assimilats. El Tractat dels Pirineus, la Guerra dels Segadors, i encara més remotament, l’ocupació francesa del Rosselló a finals del XV, impliquen l’assaig assimilacionista que tant ha caracteritzat França, alhora que com tot cos estrany que envaeix un territori i un imaginari compartit, també ha provocat anticossos en forma de contraidentitats. En bona part, la difícil dialèctica entre un territori de frontera atrapat entre dos grans imperis moderns, ha afavorit la construcció de la nació catalana.
Catalunya i França al segle XIX no és una obra de fàcil lectura. Com tot text que parteix d’una elaborada tesi doctoral resulta sovint densa i sovint espessa. Això no és un defecte ni una virtut, sinó una necessitat, perquè és una bona mostra de la complexitat d’una temàtica que si bé protagonitza un intens debat acadèmic, desferma apassionades discussions polítiques. Tracta de mostrar els processos de fons de construcció de la identitat a partir de la relació de poder, conflicte i dominació de la monarquia francesa al Roselló i part de les comarques més properes al sud de les Alberes. A partir de la dominació d’un nou territori fruit del Tractat de 1659, després d’un perllongat conflicte en què la presència d’exèrcits mercenaris representen una insuportable càrrega per a la població civil més que una amenaça per a la sobirania territorial, la monarquia francesa dubta entre utilitzar la Catalunya Nord per a bescanviar-la pels Països Baixos, assimilar-la o emprar-la com a cap de pont d’una expansió meridional. Malgrat aquesta manca de definició, França té molt clara l’estratègia; el foment de la divisió entre atalans, la captació de les elits, la neutralització de qualsevol dissidència, l’erosió de les antigues constitucions, la imposició subtil del francès, el tall transfronterer... Tot plegat no molt diferent del que, des de feia dècades, realitzava la monarquia dels Àustries amb el Principat, i una bona mostra del que, salvades les distàncies, esdevindria l’esquarterament, un segle després, de Polònia. Les comparacions mai no són casuals.
L’obra de Jané és una bona mostra de la gran renovació de la història moderna produïda durant la darrera dècada. Els treballs rigorosos i renovadors de Xavier Torres, Joaquim Albareda, Torres Ribé o Antoni Simon esdevenen un marc referencial al qual l’autor d’aquest llibre s’ha d’afegir. Entre tots estan regirant el discurs històric sobre l’origen de les identitats en l’Europa Moderna, el misteri que historiadors prestigiosos com Hobsbawn no van aconseguir dexifrar en el seu moment, i que precisament des d’aquest racó tan complex com Catalunya, s’hi aboca tanta llum des que les universitats s’hi van posar.
I un fet encara més inquietant. Com sol passar en llibres amb una documentació exhaustiva i plural, en el qual es dóna veu, sense intermediaris, als protagonistes il·lustres i anònims, el passat, manté connexions amb el present. La divisió nacional, el joc de poder, la dialèctica entre seducció i manipulació, sempre acaben erosionant l’autoestima col·lectiva dels pobles vulnerables a la dominació, les víctimes de la geopolítica global.
