Fa molts anys vaig ser catòlic, però ara ja no m'hi considero. Crec en els manaments de Crist (en la majoria d'ells), però també en la lliure interpretació de la Bíblia que defensen els protestants. Faig una valoració globalment positiva del paper del cristianisme al llarg de la història, però no puc pertànyer a una comunitat (Església) en la que els seus màxims dirigents condemnen tot allò que defenso. Per aquest motiu vaig deixar de ser catòlic.
Dit això, em pregunto, per què els bisbes no han de poder opinar de política?
(seguir llegint)
Dit això, em pregunto, per què els bisbes no han de poder opinar de política?
(seguir llegint)
La Conferència Episcopal és ben lliure d'opinar d'allò que li plagui. És lliure de manifestar-se a favor del matrimoni que ells dispensen i en contra de la competència. Com pot estar en contra de coses tant opinables com l'avortament, l'adopció per part d'homosexuals o l'eutanàsia. Per què no ha de poder opinar?
Ja no vivim en un estat confessional, i per tant l'Església catòlica és una més de tantes institucions privades. Qui en vulgui pertànyer és lliure de fer-ho, i qui no, també. Que cobren molts diners de l'Estat? També els cobra Intermón, i un munt de fundacions i associacions. I el Barça i l'Espanyol, i els ramaders. A qui no li agradi, que no voti els partits que defensen mantenir els ajuts; però després que es pregunti qui pagarà el manteniment de les esglésies que tant boniques queden arreu dels nostres pobles i centres històrics, o l'obra social del bisbat (com Càritas).
El que no es pot evitar és que l'Església católica opini, que es retrati, que els seus dirigents mostrin la seva cara autèntica, i que els seus fidels s'hi rebel·lin i demanin un funcionament més democràtic de la institució. O no, potser ja els està bé com funciona, i estan encantats de la vida de ser cada cop menys gent a missa els diumenges. Ja s'ho faran.
Els que no hi pertanyem, a aquesta Església, també tenim tot el dret del món a boicotejar la COPE, a criticar les decisions que prenen els bisbes, a fotre'ns de la senilitud dels assistents als seus actes, i a aprofitar el dia del Senyor per veure una peli porno. Quin problema hi ha? Doncs el problema comença quan una de les parts no permet a l'altra que faci el que vulgui. I això succeeix quan es vol impedir que l'Església opini. Sobretot quan no compartim aquesta opinió.
Que opinin, que es manifestin. Així tots sabrem el que pensen i podrem actuar en conseqüència.
Ja no vivim en un estat confessional, i per tant l'Església catòlica és una més de tantes institucions privades. Qui en vulgui pertànyer és lliure de fer-ho, i qui no, també. Que cobren molts diners de l'Estat? També els cobra Intermón, i un munt de fundacions i associacions. I el Barça i l'Espanyol, i els ramaders. A qui no li agradi, que no voti els partits que defensen mantenir els ajuts; però després que es pregunti qui pagarà el manteniment de les esglésies que tant boniques queden arreu dels nostres pobles i centres històrics, o l'obra social del bisbat (com Càritas).
El que no es pot evitar és que l'Església católica opini, que es retrati, que els seus dirigents mostrin la seva cara autèntica, i que els seus fidels s'hi rebel·lin i demanin un funcionament més democràtic de la institució. O no, potser ja els està bé com funciona, i estan encantats de la vida de ser cada cop menys gent a missa els diumenges. Ja s'ho faran.
Els que no hi pertanyem, a aquesta Església, també tenim tot el dret del món a boicotejar la COPE, a criticar les decisions que prenen els bisbes, a fotre'ns de la senilitud dels assistents als seus actes, i a aprofitar el dia del Senyor per veure una peli porno. Quin problema hi ha? Doncs el problema comença quan una de les parts no permet a l'altra que faci el que vulgui. I això succeeix quan es vol impedir que l'Església opini. Sobretot quan no compartim aquesta opinió.
Que opinin, que es manifestin. Així tots sabrem el que pensen i podrem actuar en conseqüència.
Croat,
Evidentment, tothom té dret a opinar. I també la Conferència Episcopal. Una altra cosa és l'anàlisi de les opinions que en aquest cas han manifestat els representants de la ICAR Espanyola, el moment que han triat i el to en què ho han fet.
Considero que el que no acaben d'entendre ni d'acceptar és, justament, que la seva indissoluble Espanya ja no sigui un estat confessional. Sota el seu victimisme —tenen la barra de dir que són atacats— en el fons es van dedicar a proposar la prohibició civil de tot allò que a ells no els agrada. Ningú diu com ha de ser el matrimoni canònic, ni obliga a un catòlic a divorciar-se o a casar-se amb algú del seu sexe. Més aviat són ells els qui, des de la seva moral, pretenen imposar el seu model a la resta de la societat. Així que atacs a la família, cap. Si de cas, convivència entre diferents maneres de viure i de pensar.
Justament, aquests mateixos i amb aquestes idees, no han estat mai amics de la llibertat d'expressió ni de gaires libertats més. La peli porno el diumenge, si poguéssin, la prohibirien, com no fa gaires anys —vist des d'un punt de vista històric— els cinemes i altres espais de lleure restaven tancats per Setmana Santa; o l'adulteri era castigat legalment per a les dones; les mares solteres menyspreades i els seus fills marginats o donats en adopció sota mà, amb mètodes avui il·legals, llavors inhumans; els homsexuals empresonats i sotmesos a estranys i humiliants tractaments. Tot això en època del Caudillo — Caudillo per la Gràcia de Déu segons les monedes— i amb el permís i fins la connivència dels Bisbes, la Santa Mare Església i la Conferència Episcopal en ple.
Qui ho deia, allò de "per les seves obres els coneixereu?". I no em serveix que dins l'església hi hagi cristians convençuts i bondadosos, —gent valuosa, generosa, noble i bona, tolerant i lliurada al proïsme ambexemplar abnegació—, si són minoritaris, sectors marginals quan no directament expulsats, perseguits o arraconats per la jerarquia. Això no salva la cara del catolicisme, de la mateixa manera que quatre franquistes bons no justifiquen el règim o Robin Hood no fa bons els lladres. Jo mateix tenia un tiet aragonès que va ser Guàrdia Civil durant el franquisme —no es deia Pérez ni Carod— i era una excel·lent persona, més aviat d'esquerres, que mai no va posar la mà a sobre de ningú i es va integrar al cos com a sortida de la misèria. i què?. Això fa millor la Benemérita o m'ho ha de fer pensar?. Uns grapats de bones persones, netegen les malifetes d'aquest cos amb tants anys de repressió activa a la seva història?.
S'ha d'entende, doncs, que a molts el que han fet els de la Conferència Episcopal ens irriti profundament. Per demagogs, per intransigents, per intolerants, per intentar imposicions morals més enllà de l'àmbit dels seus creients, i, en el fons, per fer-ho des d'una posició de veritat absoluta i immutable, és a dir, en l'extrem oposat on es troba el necessari diàleg constructiu i respectuós que assegura la qualitat democràtica i l'evolució social. En definitiva, per no acceptar aquesta no-confessionalitat a la que tu aludeixes, i per a, des de la seva llibertat d'expressió, posar en quarentena algunes de les llibertats dels que no participen de la seva moral. Tenen dret a opinar, i Democracia Nacional també el té. Però —tot i ser una orgaització religiosa i un partit polític— s'assemblen massa en el que volen, i ambdues organitzacions em semblen socialment perilloses, i quan els escolto em fan por, per si aconsegueixen mai els seus objectius comuns o s'incrementa massa el nombre dels seus acòlits. I això de la por no és cap broma.
Pel que fa als ajuts, crec ben sincerament que la situació de privilegi de l'ICAR respecte a les altres confessions és injusta, segons molts a partir d'un concordat inconstitucional. En un estat aconfessional i democràtic, crec que l'estat no ha de subvencionar cap creença religiosa, i també que l'escola ha d'estar neta de veritats revelades —fàcilment inculcables en les tendres closquetes dels nens i les nenes, encara no prou formats en la seva capacitat de discerniment—, i en canvi ser un àmbit per a la ciència i el pensament crític, justament per a dotar el menuts d'eines intel·lectuals útils entre altres moltes coses per a prevenir la credulitat.
Pel que fa al manteniment de les Esglésies, cap problema. Ja que no estem en un estat confessional, les que no puguin mantenir sense el suport de l'Estat amb les aportacions dels usuaris i simpatitzants —llògic, atès que normalment estan a menys de mig aforament i tenen una àmplia i densa xarxa de sucursals —, farem el mateix que amb les xarxes de biblioteques, o els Centres d'Assistència Primària, o els Centres Cívics, o les escoles, o altres instal·lacions realment útils... ja les mantindem entre tots amb els diners que els deixem de donar, i potser les fariem servir més persones i tot. I si no tenen especial valor cultural i arquitectònic i no calen més serveis, a terra, i fem-hi al seu lloc habitatges protegits amb lloguers assequibles.
El bagatge cultural relacionat amb la fe i el culte, les tradicions originades en la religió, hauria de ser conservat i preservat, com qualsevol altre partrimoni cultural col·lectiu.
Pel que fa a Càrites i altres franquícies caritatives, ja hi ha mecanismes per a canalitzar la solidaritat de l'Estat —la nostra— a través de les organitzacions no governamentals. Que s'hi apuntin, que presentin projectes, ja rebran igualment els mateixos diner i des del mateix origen diners sense que calgui el pas previ pel bisbat de torn, ja que, si no aprofiten per a fer prosselitisme —evangelització en deien—hi tenen tant dret com qualssevol altres organitzacions solidàries. I als fidels ningú no els priva de fer exactament les mateixes donacions.
L'Església és un club que, afortunadament, ja no fa mal a ningú. No més que altres clubs, vull dir. Que pretenen imposar el seu model de societat? És clar, cadascú vol una societat com li agradaria a ell. Tu imposaries una societat en què l'Església catòlica tingués un paper residual. Quin mal hi ha, en pretendre-ho? La part positiva és que ni tu ni l'Església podeu imposar un model de societat, hi ha vies per gestionar la vostra voluntat, però necessiteu un recolzament social per a fer-ho.
Gràcies pels teus comentaris.
Segurament hi ha punts positius. De fet, crce recordar que en el darrer dels punts de la declaració de la Conferència Episcopal fa esment d'una sèrie de qüestions socials en la que tots podem coincidir.
No crec que jo pretengui imposar una societat on l'església sigui residual. I entenc que si tu ho has interpretat així és perquè m'he expressat malament, o perquè entre línies es flaira el meu anticlericalisme militant. Ho lamento perquè no era la meva intenció, ni tampoc aquest el debat.
Em reconec certament alèrgic a veritats absolutes i revelades. La meva "creença" personal és l'ateïsme, convicció que, si em permets el joc de paraules, "predico" amb passió així que hi ha oportunitat.
Penso que totes les religions —no així els creients— són, avui, essencialment perjudicials per la societat, al marge del meu reconeixement que moltes persones han fet obres molt bones moguts per la fe. La meva tesi és que el balanç és enormement negatiu, i que les persones bones ho hauríen estat també sense necessitat de ser religioses, i s'hauríen mogut per conviccions ètiques fonamentades en la raó si aquesta hagués estat la seva formació. La meva idea és que la raó i la intel·ligència ben conduïdes, genuïnes, convergeixen cap al que entenem com la justícia i el bé, amb tots els matissos i dubtes per a fixar en tots els casos el sentit d'aquests termes. Quan apareixen nocions de veritats absolutes sense base raonada, en la meva opinió, són com escopetes carregades, possible fonament de fanatismes extrems i limitacions de la capacitat crítica de l'individu. En canvi, considero que el pensament crític, el raonament lliure, el dubte permanent, els processos llògics i no màgics, l'acceptació del que ignorem potser no ho podrem saber —només amb l'ateïsme no n'hi ha prou—, són la millor vacuna, el millor preventiu contra posicions fanàtiques. És la meva idea, certament.
Ara bé, redueixo aquestes conviccions a la meva esfera personal, i com a molt m'associaria amb altres persones que pensin com jo en una associació privada que mai no cercaria cap benefici de l'Estat, sinó només la legítma extensió d'aquestes idees a partir de la formulació d'arguments i la seva divulgació. No crec que l'Estat hagi de posar pals a les rodes al lliure desenvolupament de cap religió, i que els creients han de poder viure amb plenitud la seva fe, dins la seva moral, sempre que no es vulneri la llei. Ara bé, de la mateixa manera, vull que les conviccions religioses restin també en l'àmbit privat —no confondre amb el personal—, i que el poder polític sigui absolutament laïc, i no afavoreixi —ni perjudiqui— cap religió. És a dir, una plena separació entre l'estat i —ja no l'església— sinó totes les organitzacions religioses, que haurien de ser considerades, simplement, com qualsevol altra associació o corporació privada, amb la llibertat d'expressió i els altres drets absolutament reconeguts, però amb els mateixos deures —fiscals, per exemple— que tots i cap privilegi diferencial.
Sigui com sigui, aquest és un debat apassionant. Una discussió de les que fa goig de mantenir amb "oponents" que, com tu, escolten, argumenten i s'expressen amb respecte, hàbits que malauradament estan cedint el pas a monòlegs sincopats seguits de mútues imprecacions. Traslladat a un exemple, la diferència entre jugar una agradable partida d'escacs o, en canvi, iniciar un joc sense normes per a acabar fotent-se pel cap les peces, el tauler i la taula del dessota .
Dit això, veig com el debat quan es parla de l'Esglesia catòlica a Espanya acaba sempre girant al voltant de les peles. En aquest punt no discutiré, perquè jo també penso com tu (i molta altra gent). En el que estic disconforme és en negar a ls dirigents de l'Església la capacitat de poder convocar una roda de premsa, dirigir-se a qui els vulgui escoltar, i emetre un discurs de com creuen que ha de fer les coses tot aquell que cregui en ells.
O és que no creiem en la llibertat d'equivocar-se? Si algú és catòlic i els fa cas, jo no hi veig cap inconvenient. La meva feina seguirà essent convèncer els catòlics per a què deixin de ser-ho.
Molt agraït pels elogis.
Es pensen que encara els porten bajo palio com altres temps.
No poden criticar al govern que els paga by the face. Si més no que s'ho callin. No és ètic.