Disparant l’artilleria contra els
exterminacionistes espanyols, he passat per alt d’alegrar-me públicament per
una bona notícia. No són precisament aquestes, les bones notícies, les que
freqüenten casa nostra. Per això, cal fer-ne
esment quan ens visiten. La
notícia (la bona notícia!): el català és reconegut oficialment a la Catalunya Nord.
És sabut de tothom que la política francesa, i en
particular l’esquerra gavatxa, ha estat, i encara ho és, contrària al drets
lingüístics dels catalans. Aquest pas no vol dir que recatalanitzaran la Catalunya Nord, ni de bon tros.
Però esperem que almenys servirà per a superar la feixistada aquella del “Soyez
propes, parlez français”.
Mestre Toni, fer la guerra és allò que per dissort hi ha de més humà.
La guerra de les llengües és una guerra aferrissada, no pas menys que les altres, i àdhuc ha fet vessar sang - ho, i espera't.
Els nostres enemics el que fan per a emascular'ns és sobretot dividir'ns.
La nostra estratègia ha d'ésser si fa no fa, sempre més noblement pel fet que partim del dessota - som els underdogs. I els underdogs ens podem permetre millors astúcies que no els brutals i mitgesmerdes.
Hem de donar tot el nostre suport a les llengües que competeixen a les llengües enemigues. Això vol dir: hem de promoure l'andalús i les llengües "índies" part davant el castelladre. Hem de promoure sense descans l'occità, el bretó, el cors, contra el gavatx.
Si, és un gest considerable però, amb reserves. No he pogut deixar de fer-ne cabòries, palles geopolítiques que vindrien a dir-nos, ep! ací estem nosaltres i podeu comptar-hi. Qui no pensa en el persistent rebuig espanyol envers tot allò francès, en el menyspreu tan arrelat dels francesos cap a tot allò espanyol, sempre motiu de xauxa. Jo em faria de Sendero Luminoso si amb això, poqués desfer-me de la llufa espanyola. Les coses arriben a un punt on ja no cal badar, la llibertat dels espanyols se la poden estacar al fogó, que de res no ens aprofita, ans al contrari, n'és font que raja un seguit d'afrontes a hores d'ara, ja insuportables. Vull llibertat! he lluitat per ella sempre i és el moment de dir-te Toni, ets un consol, una gràcia llegir-te i visitar-te al teu blog per comunió de idees, al nostre rodal encara minses. Vull fer-te costat, veig clara la força que t'empeny al treball i compartir-la en germanor m'ompliria de joia. Sé que no sóc l'únic i dir-t'ho, t'ha de donar més força ara i ací tan a prop de la bèstia.
Si Felip V i Alfonso Rus representen la devastació de l’espai viscut, l’aniquilació de la memòria col•lectiva, ací volem recuperar la història viscuda, la història quotidiana de Xàtiva a través del testimoni viu dels socarrats i socarrades que estimen la ciutat.
La Cuca Salamanduca és un espai per recuperar i compartir cultura popular, sobretot la literatura oral de Xàtiva i la seua redor. Hi trobareu rondalles, acudits, relaixos, sussoïts, endevinalles, embarbussaments...
Blog del cantant més famós del carrer Hostals, Portal de sant Miquel, Illeta de sant Miquel, sant Ramon, la Mercè, Sant Jaume, Argenteria, Na Pinyola, Pouets, sant Roc, Font Trencada, Febra, la plaça la Bassa, de l'Espanyoleto i més enllà, molt i molt més enllà
La guerra de les llengües és una guerra aferrissada, no pas menys que les altres, i àdhuc ha fet vessar sang - ho, i espera't.
Els nostres enemics el que fan per a emascular'ns és sobretot dividir'ns.
La nostra estratègia ha d'ésser si fa no fa, sempre més noblement pel fet que partim del dessota - som els underdogs. I els underdogs ens podem permetre millors astúcies que no els brutals i mitgesmerdes.
Hem de donar tot el nostre suport a les llengües que competeixen a les llengües enemigues. Això vol dir: hem de promoure l'andalús i les llengües "índies" part davant el castelladre. Hem de promoure sense descans l'occità, el bretó, el cors, contra el gavatx.
Sense descans.
Si, és un gest considerable però, amb reserves. No he pogut deixar de fer-ne cabòries, palles geopolítiques que vindrien a dir-nos, ep! ací estem nosaltres i podeu comptar-hi. Qui no pensa en el persistent rebuig espanyol envers tot allò francès, en el menyspreu tan arrelat dels francesos cap a tot allò espanyol, sempre motiu de xauxa. Jo em faria de Sendero Luminoso si amb això, poqués desfer-me de la llufa espanyola. Les coses arriben a un punt on ja no cal badar, la llibertat dels espanyols se la poden estacar al fogó, que de res no ens aprofita, ans al contrari, n'és font que raja un seguit d'afrontes a hores d'ara, ja insuportables. Vull llibertat! he lluitat per ella sempre i és el moment de dir-te Toni, ets un consol, una gràcia llegir-te i visitar-te al teu blog per comunió de idees, al nostre rodal encara minses. Vull fer-te costat, veig clara la força que t'empeny al treball i compartir-la en germanor m'ompliria de joia. Sé que no sóc l'únic i dir-t'ho, t'ha de donar més força ara i ací tan a prop de la bèstia.