(...)Metro de Barcelona. Cap de setmana.
El comboi és atapeït.
Una alta i trista figura amb mocador al cap, marró, faldilla, bruna, i brusa multicolor, transita pels vagons.
Al braç du un minúscul fardell que aixopluga un nadó de mida lil·liputenca, fill de la pobresa i la misèria.
Mentre camina, el seu rostre és escèptic, la mirada perduda. Es veu d’una hora lluny que no n’espera res, de ningú. Cap persona n’afronta l’esguard de la gitana. Tothom passiu. Silenciós. Mirant sense veure-hi.
La dona exiugoslava si que troba una mirada que el mira i que, de seguit, li cedeix el seient. Amb veu baixa, i sorpresa –no n’està pas acostumada-, agraeix el gest i seu.
Un únic seient, entre dotzenes i dotzenes ha quedat vacant per a la dona i el nin minúscul.
Hi ha res pitjor a les societats opulentes, que ser dona, immigrant, gitana, i de classe obrera?
A Barcelona, els immigrants tampoc no tenen ningú que es digni mirar-los.
