Aquest dijous els mestres faran vaga. En fi, en tenen tot el dret i si creuen que n’han de fer, doncs endavant. Avui els nens han portat un paper en què els mestres que fan vaga expliquen els seus motius. La ideologia de fons és més clara que l’aigua: iniciativa privada? Horror! Privatització de la gestió? Horror! Competència entre centres? Més horror encara! Sorprèn una mica aquesta aversió tan rotunda a la iniciativa privada i a la competència. El seu món ideal seria una societat formada per funcionaris hiperprotegits, tots al servei altruista d’un gran Estat que assegurés el bé públic per a tothom. Un bonic ideal… Però ara que hi penso, aquest ideal es va fer realitat (Unió Soviètica i companyia) i va acabar com va acabar. Aquests cursets que fan els mestres a l’estiu… no en podrien fer algun d’història?
Treballo en un institut de secundària aquests dies he parlat amb molta gent i hi ha opinions ben diverses sobre la vaga i la llei de l'educació.
Un bon nombre del professorat fa la vaga tot i els sindicats (sembla clar que una mobilització ara té molt d'oportunista - en aquest sentit hi ha molta gent que se sent manipulada: què feien els sindicats quan es va implantar el model actual d'educació?).
Hi ha també un bon nombre de gent que fa vaga que no veu pas malament alguns aspectes d'aquesta llei d'educació.
De totes maneres el que és més patent (parlo de secundària) és un sentiment d'emprenyament general - i també de desconcert - respecte a la situació de l'ensenyament al nostre país. És evident que el (fals) progressisme d'igualtat per a tothom ha comportat una baixada de nivells a les aules de molts centres i la conflictivitat ha arribat a nivells preocupants.
En aquest sentit els instituts fèiem una feina molt més productiva, útil - i agraïda - fa 12 anys. Però és clar, tampoc podem viure ancorats en el passat en una realitat que canvia de pressa...
És per tant un temps de frustració i desorientació - en la meva modesta opinió... - l'única cosa que pot fer tirar endavant l'ensenyament és un gran consens de tots els agents implicats (i no les lleis que canvien cada vegada que entra un nou conseller o que hi ha eleccions...).
josepselva |
dimarts, 12 de febrer de 2008 | 09:44h
No els serviria de res, la qüestió és sociològica. L'Estat sempre ha sigut un mal empresari perque el seu capital són els impostos i els seu treballadors, rebecs i consentits, van arribar al seu nivell d'incompetència nomès acabades les oposicions. El principi de Peter mai falla.
Pere Siric |
dimarts, 12 de febrer de 2008 | 09:16h
No acabo d'entendre perquè un mètode tan bo, que ha de solucionar tots els nostres problemes, només afecta l'ensenyament secundari. Per què no s'aplica a la universitat? perquè no s'aplica als funcionaris dels ajuntaments i les diputacions? potser són nius de funcionaris corruptes i hiperprotegits al servei de l'estat, però ja et va bé. No sé.
Jaume d'Escriu |
dilluns, 11 de febrer de 2008 | 23:41h
Que fa pocs dies ens cantava les excelències del model finlandès on més del 90% és escola pública.
A Finlàndia qualsevol grup de mestres pot muntar una escola (iniciativa privada + gestió privada + competència entre centres) però tot el control de l'alumnat, els resultats i el finançament són públics.
No s'hi val a confondre iniciativa privada amb privatització de l'ensenyament.
No s'hi val a confondre gestió privada amb hiperprotecció a les concertades catòliques.
No s'hi val a confondre competència entre centres i segregació.
Prefereixo el món mental dels mestres vaguistes al dels rapinyaires.
L'Alfons Quintà acostuma a dir que el grup humà més ridículament esquerranós del nostre país és el dels periodistes. S'equivoca: més eixalebrats són encara els mestres, que, efectivament, defugen la competència i la iniciativa privada i - afegeixo jo - qualsevol noció d'autoritat de la direcció.
El mèrit del PSOE no és pas petit: sobre un fons anarcoide de l'època de la transició han estat capaços de bastir una carcassa estatista assumida sense gens d'esperit crític.
Sóc mestra i en principi no estava d'acord amb la vaga per diferents motius, entre els quals, perquè no em semblen bé les vagues d'avui, que perjudiquen qui menys culpa té i que només són a l'abast, com va dir ahir a la 2 Patrícia Gabancho, dels funcionaris i dels qui ja són al carrer. Ara bé, en les culpes dels mals de l'educació, el darrer graó som i hem estat els mestres, és com dir que el soldat de base, que era a les trinxeres o al front, jugant-se el tipus, patint i a disgust, va tenir la culpa que es perdés la guerra. Qui avalua els avaluadors? per què, com ha dit algú, no s'incideix en sectors com la inspecció i la universitat? Es com allò del manxaire del ferrer de tall, tot plegat.
Treballo en un institut de secundària aquests dies he parlat amb molta gent i hi ha opinions ben diverses sobre la vaga i la llei de l'educació.
Un bon nombre del professorat fa la vaga tot i els sindicats (sembla clar que una mobilització ara té molt d'oportunista - en aquest sentit hi ha molta gent que se sent manipulada: què feien els sindicats quan es va implantar el model actual d'educació?).
Hi ha també un bon nombre de gent que fa vaga que no veu pas malament alguns aspectes d'aquesta llei d'educació.
De totes maneres el que és més patent (parlo de secundària) és un sentiment d'emprenyament general - i també de desconcert - respecte a la situació de l'ensenyament al nostre país. És evident que el (fals) progressisme d'igualtat per a tothom ha comportat una baixada de nivells a les aules de molts centres i la conflictivitat ha arribat a nivells preocupants.
En aquest sentit els instituts fèiem una feina molt més productiva, útil - i agraïda - fa 12 anys. Però és clar, tampoc podem viure ancorats en el passat en una realitat que canvia de pressa...
És per tant un temps de frustració i desorientació - en la meva modesta opinió... - l'única cosa que pot fer tirar endavant l'ensenyament és un gran consens de tots els agents implicats (i no les lleis que canvien cada vegada que entra un nou conseller o que hi ha eleccions...).
A Finlàndia qualsevol grup de mestres pot muntar una escola (iniciativa privada + gestió privada + competència entre centres) però tot el control de l'alumnat, els resultats i el finançament són públics.
No s'hi val a confondre iniciativa privada amb privatització de l'ensenyament.
No s'hi val a confondre gestió privada amb hiperprotecció a les concertades catòliques.
No s'hi val a confondre competència entre centres i segregació.
Prefereixo el món mental dels mestres vaguistes al dels rapinyaires.
El mèrit del PSOE no és pas petit: sobre un fons anarcoide de l'època de la transició han estat capaços de bastir una carcassa estatista assumida sense gens d'esperit crític.