Aquests dies en què s'ha complit un any dels brutals atemptats a Madrid i durant els quals hem recordat els tràgics successos i tota la resta de coses que visquérem intensament aquells dies de mitjans març de 2004, m'ha vengut a la memòria una anècdota relacionada amb tot allò i que havia gairebé oblidat. Crec que era el mateix dia 11, al vespre, vaig agafar un taxi. Durant el viatge vaig haver d'escoltar perplex un curiós monòleg del taxista que som incapaç de reproduir amb tota la seva extensió i virulència, però que més o menys es pot resumir dient que la tesi defensada pel xofer professional era que els atemptats eren, sense cap mena de dubte, obra d'ETA, però que amb tota seguretat havien estat finançats i induïts «pels catalans», que, segons el meu (inter)locutor eren «els culpables de tots els mals d'Espanya». He de dir, en descàrrec del taxista, que al seu vehicle duia sintonitzada una cadena de ràdio propietat de la Conferència Episcopal Espanyola, el nom de la qual no vull recordar.

Supòs que aquests fets absolutament verídics, m'han vengut al cap arran de la conferència a Palma, d'un radiopredicador d'extrema dreta, convidat per un diari de la mateixa ideologia.

El personatge en qüestió és un agitador radiofònic que des de fa molts anys predica des de diversos mitjans de comunicació l'odi contra tot allò que sigui diferent a la seva concepció imperial d'Espanya, incita diàriament a l'odi racial contra els catalans, predica la supremacia de l'espanyol i dels espanyols, promou l'odi contra la llengua catalana i els seus parlants i té una tendència malaltissa a explicar tots els mals del món atribuint-los a la immersió lingüística en català.

Aquest individu no fa res de nou, no ha inventat res, ni, tan sols, és el que ho fa de manera més brillant. El nacionalisme espanyol, des de fa segles, es basa únicament i exclusiva en la promulgació i repetició del discurs anticatalà.

L'escriptor andalús Javier Pulido ho explica amb aquestes paraules: «l'anticatalanisme, síntesi del retard econòmic de la resta de l'estat i del xovinisme contra un poble, identificat amb una classe, és l'única expressió efectivament 'de masses' de l'espanyolisme, incapaç de mobilitzar a la pràctica a ningú per altres formulacions».

O sigui que Espanya ha estat, històricament, incapaç de bastir un discurs en positiu, de vendre una imatge engrescadora d'ella mateixa, que pugui fer que «les masses» s'hi apuntin. L'únic eix vertebrador del discurs espanyolista ha estat, i continua sent, l'anticatalanisme o la Catalanofòbia, en expressió corresponent al títol d'un magnífic i molt recomanable llibre de Francesc Ferrer i Gironès, en el qual l'autor fa un repàs al pensament català a través de la història.

Si pel nazisme alemany els jueus eren considerats «untermenschen» (subhumans), antialemanys i la font de tots els mals del seu país i per al nacionalisme blanc del Ku Klux Klan els negres eren l'escòria de la qual calia protegir el seu país, l'espanyolisme ha bastit el seu discurs en la criminalització dels catalans, anomenats en diversos àmbits «polacos». No fa gaire el diputat d'Esquerra Republicana de Catalunya, Joan Puigcercós, ho denunciava, «els catalans som els nous jueus».

No importa gaire si a Espanya hi ha una monarquia absolutista o «parlamentària», si hi ha una república o si hi governen les dretes o les no dretes, el discurs contra la llengua, la cultura i la nació catalanes es reprodueix i s'adapta a les circumstàncies constantment. Però perviu per damunt d'ideologies i de formes organitzatives.

Ferrer i Gironès en el llibre esmentat ho explica així: «La catalanofòbia, tradicional, es teoritza i es reprodueix, a les altes esferes de la política i de l'àmbit intel·lectual i, gràcies als mitjans de comunicació, va a parar a la massa amorfa de la gent, fins al punt que es generalitza l'animadversió prou àmpliament perquè els catalans dins de l'estat no tinguin mai ni igualtat ni llibertat. Espanya és un estat que canvia de vestit, canvia de façana i canvia de papers, però els punts fonamentals, els límits polítics, sempre són els mateixos que els dels temps de la seva formació. Tot ha canviat perquè res no canviï. Els discursos ideològics en tot el que fa referència a la catalanofòbia n modifiquen mai,mai, es traspassen d'una hegemonia a una altra».