Dissabte va ser 9 de febrer per tercera vegada: fins fa tres anys, per a mi aquest era un dia com qualsevol altre. Des d'aleshores, faci el temps que faci, té i tindrà sempre una llum pròpia, única. [...]Després de tot el que hi vam viure, al cap d'un temps i sense que en parléssim abans, la Dolors va escriure el conte "La bossa" i jo vaig fer aquest poema, on ressona a la meva manera –i també com a homenatge– l'Estellés. Sense haver-nos-en dit res –hi ha moments que parlar no ajuda gaire a dir-se res– en el seu conte i en aquests versos apareixen molts dels mateixos detalls.
Pausa
Què quedava de tu dins aquella carcassa
que s’enduien dos homes com qui no fa el que feien?
Què quedava de tu mentre s’entrebancava
la cruel cremallera que et tancava per sempre?
Com semblaven suspesos el temps, el so, la vida,
mentre t’introduïen en aquell furgó blanc…
Els volíem suspesos, sostinguts en el buit
com si res no sentíssim. I l’olor de les gambes
ens tornava de sobte el fred viu del febrer,
una olor inoportuna del veí que cuinava
com si no passés res, perquè res no passava,
que la mort se t’enduia i ens deixava ben orfes,
de la teva alegria ja per sempre ben orfes.
Pausa
Què quedava de tu dins aquella carcassa
que s’enduien dos homes com qui no fa el que feien?
Què quedava de tu mentre s’entrebancava
la cruel cremallera que et tancava per sempre?
Com semblaven suspesos el temps, el so, la vida,
mentre t’introduïen en aquell furgó blanc…
Els volíem suspesos, sostinguts en el buit
com si res no sentíssim. I l’olor de les gambes
ens tornava de sobte el fred viu del febrer,
una olor inoportuna del veí que cuinava
com si no passés res, perquè res no passava,
que la mort se t’enduia i ens deixava ben orfes,
de la teva alegria ja per sempre ben orfes.
