belda |
divendres, 15 de febrer de 2008 | 08:38h
Dispenseu-me, però tornaré a parlar del famós Eix del mal, del que amb gran encert esmenta el Jordi Bianciotto.
Viam si ens acalarim. He escoltat el cedé “Pop-rock de Catalunya 2007” (una producció de l’ICIC) i he rumiat una mica. Lo 1r és l’alegria que em provoca l’assentament de les propostes d’en Josep Guia, ideòleg del PSAN, per anomenar el país: al disc s’hi troben artistes del sud i de les illes (per a més informació podeu llegir “És molt senzill: digueu-li Catalunya”, reanomenat posteriorment “Digueu-li Catalunya”). Lo 2n és l’alta proporció de cançons en la llengua original del país, 9 de 20! Anem bé.
Lo 3r ja no mola tant, o si més no, és per a mi un simptoma de l’eix que anuncia el títol. El que jo anomenaria l’Eix del mal, el que uneix Barcelona amb Madrid i Nova York. La resta de cançons de l’àlbum, 11, o bé estan en anglès o en castellà, amb algun instant de flirteig amb el francès (suposo que per no oblidar una altre eix que passant per París també va a petar a Nova York, no?).
Viam si ens entenem. Aquest eix s’ha construït amb victòries militars, per ells, i amb derrotes per nosaltres. És a dir, és una pròtesi castrense que tenim implantada al cervell. Si l’objectiu era recollir la varietat lingüística, i estilística, del país em sembla que el camí podria ser ben bé un altre. Si volteu un xic copsareu que l’anglès no és precisament una llengua gaire parlada a casa nostra , execpte al carrers propers al Parc Güell, a segons quines línies de metro barcelonines i a zones violades de la costa. Lo del castellà ja té una altra mida, acceptem-ho. Però de totes maneres, la música que es fa en castellà no és majoritàriament la que apareix al disc. Tan sols cal escoltar la catalaníssima Ràdio Tele Taxi per comprovar-ho.
I sobretot, el problema bàsic és que no recull ni de bon tros la varietat de la nostra terra. Hi ha a hores d’ara un munt de grups que canten en un munt de llengües, segur. L’amazig per exemple. O de segur que n’hi ha uns quants que canten en d’altres parles africanes o americanes. I si remenem una mica de l’europa de l’est, m’hi jugo un ou.
És clar que si una persona s’encarrega de fer una selecció pot fer el que li roti, però si ho fa amb calers públics s’arrisca a que la seva tasca sigui jutjada en públic. I a que se li detecti una malaltia que compartim molts aborigens.
I pots trobar de tot: Des de Portet, Sisa, Riba, Roger Mas, a Sanjosex, Mishima... passant per Rauxa, Obrint Pas, KOP, i sense oblidar Pomada, La Carrau, La coixinera...Orxata, Pirat's, Grup de Folc, Txerramequ, La Troba, Feliu, Mesclat, Dijous Paella...
Per tant, tots els registres i sense prejudicis !!!
Per cert, he mentit.. també escolto algun grup occità. Opció de vida...
La música està viva !! Només falta que ens ho creguem.
Orxata Sound System, Feliu Ventura, Xerramequ Tiquis Miquis, Obrint Pas, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, La Troba Kung-Fú, Conxita, Oliva Trencada, Sant Gatxo, La Carrau, Antònia Font, Quimi Portet, Nou Romancer, Música Nostra, Isidor Marí, Al Tall, Uc, Joan Miquel Oliver, S'Albaida, At Versaris, Pirat's Sound Sistema, Sanjosex, Mazoni, Rauxa, Plouen Catximbes, Verdcel, Pomada, Al-Mayurqa...I tants i tants d'altres!
Qualitat "per parar un carro". Escolta aquests músics i cantants, sense prejudicis.
Afortunadament, uns quants sabem gaudir dels Sidonie (una colla de venuts que s'han passat al castellà per vendre 4 discos més), però també d'Antònia Font, de Kitsch o d'Els Pets. I sense botiflejar.
També podriem dir-li no li digues Catalunya és molt senzill digueu-li Espanya i això no voldria dir que estiguerem en contra d'un estat confederat.
O sïa que deixeu-vos de paranoies i afrontem la realitat. SAU era una merda!!!
Refree, Antònia Font, Quimi Portet, Mazoni, Glissando*
Ei, només eh?!