Mai no havia tingut l'oportunitat de contrastar personalment el que els mitjans de comunicació han narrat sobre un conflicte bèl·lic i el que realment ha passat. Quaranta-vuit hores a Kosova han estat més que suficients per emportar-se una tremenda impressió dels efectes de l'odi interètnic sobre el funcionament d'una societat. Vaig ser convocat, com a representant de la xarxa d'universitats Institut Joan Lluís Vives, a una reunió de treball de la Conferència de Rectors Europeus (CRE) i del Consell d'Europa per conèixer sobre el terreny les necessitats de la Universitat de Prishtina davant de l'inici del curs l'octubre. Des que el 1989 el règim de Slobodan Milosevic anul·lés l'autonomia de la regió, els albano-kosovars es van organitzar en una societat paral·lela. L'expulsió de milers de professors i alumnes de parla albanesa de la Universitat de Prishtina va fer sorgir una universitat clandestina, separada de la universitat oficial sèrbia, que actuava a les cases particulars i mantenia els contactes amb altres universitats de fora del país. Una universitat, com l'ha qualificada Alfons Cucó, estranya, admirable i tossuda. Deu anys de desobediència civil i una guerra han desembocat en el retorn a unes instal·lacions obsoletes i mal mantingudes de les quals els serbis s'han emportat pràcticament tot el material científic i de laboratori i més de cent mil llibres de la biblioteca. Tanmateix, trobem en el rector Zejnel Kelmendi i els seus col·laboradors una actitud generosa i un desig sincer de treballar en la dificilísima tasca de reconstruir un sistema basat en la tolerància i en el joc democràtic. Sens dubte aquests són requisits inexcusables que proposa la mateixa CRE per a una relació institucional fluida i una cooperació efectiva entre la resta de les universitats europees i les de la regió. El grup de Prishtina de la CRE es va entrevistar amb el Sr. K. Ramachandran, representant de l'ONU per a la reconstrucció del sistema educatiu a Kosova. Es va insistir de nou en la necessitat d'establir les bases d'una universitat multiètnica, respectuosa amb les minories.
En tot cas no hem de reduir el problema a Prishtina i Kosova, oblidant el retard i el patetisme que un troba a les universitats de Macedònia i Montenegro o el molt que queda per fer a Bòsnia i Hercegovina i Croàcia, per posar un exemple. Ni s'ha de deixar de treballar perquè les universitats sèrbies, cautelarmente separades de la CRE fa un any, es reintegren com més aviat millor al conjunt d'universitats democràtiques. El simbolisme de la incorporació de la Universitat de Prishtina a la Xarxa Vives tampoc no ha de tenir una lectura reduccionista. És evident que no podem solucionar tots els problemes però volem, en la mesura de les nostres forces i junt amb la resta d'universitats europees i el Consell d'Europa, contribuir activament a les tasques de modernització i democratització de totes aquelles universitats.
Tanmateix, si la meua visita s'hagués reduït a Prishtina, ciutat en gran part intacta, no hauria estat en absolut il·lustrativa del que ha succeït allà. Gràcies a la inestimable ajuda de gent com Jordi Cardona del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament vaig poder visitar ràpidament ciutats com Mitrovica o Peja. L'horror de la destrucció sistemàtica i calculada de les propietats dels albano-kosovars per part dels paramilitars i la policia sèrbia se'm fa impossible de descriure. Cases, comerços o mesquites han estat reduïts a runes per una acció selectiva i eficaç que ha sumit a la regió en la misèria. El descobriment de fosses comunes no fa més que afegir grans dosis de dolor a una població que està tornant i que troba els seus pobles, les seues cases, completament calcinats. Aquestes destrosses formen part del paisatge sobre el qual es pretén construir una societat integradora on es respecten els drets humans. Una tasca que, malgrat les bones intencions, la veig farcida de riscs i dificultats en aquests primers moments després del desastre, amb la previsible reacció de revenges. Si les universitats, les d'aquí i les d'allà, han de representar un dels fonaments de les societats democràtiques, no hi ha dubte que tenim davant de nosaltres un dels reptes més encoratjadors amb què com universitaris ens podem trobar.