Després de viure una jornada històrica el 14 de febrer, on massivament la
comunitat educativa; famílies, estudiants i professorat han reocupat l’espai
públic, és necessari fer un seguit de reconeixements d’un èxit del qual el conjunt
de la societat catalana s’ha de congratular.
En primer lloc, cal agrair l’actitud de la Conselleria. Amb la falta de
tacte i consideració respecte els agents de la comunitat educativa, davant unes
presses injustificades, una opacitat remarcable i un llenguatge plagiat dels
millors manuals de les escoles de negocis, ha fet despertar una escola pública
cansada que es responsabilitzi ensenyants, alumnes i famílies dels errors i
mancances de dècades de polítiques erràtiques, causants de desconcert, desencís
i distanciament. Les obsessions privatitzadores, directament provinents dels
organismes financers internacionals interessats a colonitzar l’escola pública,
potser han servit per vacunar la societat respecte les obsessions neoliberals
de què fan ostentació els ocupants de Via Augusta.
Els segons actors d’agraïments són els responsables de comunicació
governamentals. La fabricació de notícies, els cops d’efecte, les ocurrències
educatives, i sobretot, la manipulació d’estudis avaluatius, amb l’objectiu explícit
de transmetre a l’opinió pública que el mal estat de l’educació és atribïble als
docents, ha aconseguit que el professorat reaccionés vigorosament. És un fet
que l’educació pot millorar, i tots ho desitgem de forma sincera. Tanmateix,
està més que estudiat que la qualitat és el producte d’una fórmula de
correlació pràcticament matemàtica: menor nombre d’alumnes per aula, polítiques
socials adients, atenció individualitzada, millor formació del professorat, més
i millor participació de les famílies,… tot plegat és l’única cosa que ha
demostrat la seva eficàcia. Seleccionar a dit el professorat, fer experiments
de gestió privada, municipalitzar, desregular la professió, expulsar les
famílies de la participació, i organitzar l’escola com una empresa, no funciona.
Això ja està demostrat als mateixos informes, posteriorment deformats en
comunicats de premsa, amb què es confon els periodistes, i de retruc la
societat. La primera opció, comporta despeses econòmiques i beneficis socials.
La segona permet una política de rebaixes fiscals i d’obertura de nous mercats,
retallades impositives i un futur de segmentació social amb risc de fractura
irreparable. Les mentides que hem hagut de sentir els ensenyants ens han
impulsat a llegir més clarament els informes dels experts, a analitzar amb
millor precisió la realitat… i entre tots plegats descobrim que l’escola
pública no només està molt millor del que ens pensàvem, sinó que resulta
imprescindible per assolir un futur d’ordre i progrés. I també ens ha ajudat a veure que l’única via de millora no és la
tercera via de Blair, on s’emmirallen els nostres polítics, que ha fet
descarrilar el tren de l’educació pública, sinó la del consens, l’acord, i el
treball colze a colze de mares, pares, alumnes, ensenyants… i que siguin els
polítics els qui ens hagin d’escoltar, al contrari del que avui succeeix.
Finalment, volem agrair la seva tasca a tertulians, opinadors i
articulistes de tot pelatge. Tot i que diu molt sobre l’escàs grau
d’independència intel·lectual del país, on amb un discurs antic i corporatiu tracten de pidolar atenció
pública i favors polítics, la seva actitud, sovint adobada amb complexos de
superioritat, ens fa recordar que el professorat és format per persones
majoritàriament llegides i cultes, amb un esperit crític, capaç d’analitzar en
profunditat textos amb un lèxic carregat de tòpics, i de destriar informació de
propaganda. De fet, per fer de mestre o professor a l’escola pública cal disposar
de més requisits que per ser al govern o pontificar darrere un micròfon. Sens
dubte, milers de docents no oblidarem fàcilment la seva contribució a aquesta
data. Han contribuït a aquesta catalització del conjunt de la comunitat
educativa que ha entès la millora de l’escola com a fruit de l’esforç conjunt, de
famílies, alumnes i ensenyants. I posar al govern al lloc que li pertoca, el de
servidors de la comunitat política. Perquè, és cert, les lleis les fa el
Parlament. Tanmateix, el Parlament ha d’ésser l’expressió del conjunt de la
ciutadania, tenint en compte la veu dels implicats, i no pas, com sovint es
veu, el portaveu de foscos interesos aliens a l’estat del benestar i afins al
món dels negocis.
Article publicat ahir al Diari de Girona
