Veient les
notícies sobre la independència de Kosovo em va venir al cap aquell acudit del
malalt que s’ha de sotmetre a un doble by-pass. Li pregunta al cirurgià si
després de l’operació podrà tocar el piano i, davant de la resposta afirmativa,
el pacient s’exclama: “Que bé! Havia estat la il·lusió de la meva vida!”. És una llàstima que la cirurgia cardiovascular
no permeti aprendre a tocar el piano en unes hores sota anestèsia, però sí que
és molt eficaç per retornar la possibilitat d’una vida normal als que pateixen
del cor. Almenys, tan normal com la de les persones que no en pateixen, que no
és poc. (segueix...)
Hi ha països que
pateixen problemes causats per altres països, sovint perquè aquests altres
països els oprimeixen dins de l’estat on són hegemònics, com el cas de Kosovo
dins Iugoslàvia, primer, i Sèrbia, després.
No obstant, la
gent no ha parat de celebrar-ho des del dia abans de la proclamació oficial, i
seguia fent-ho, de moment, tres dies després. Ningú no sap com serà exactament el
futur, però tothom sap que ara dependrà dels kosovesos i que de cap de les
maneres serà pitjor que viure dins Sèrbia amb els serbis en contra.
Alegria. Alegria,
rauxa i eufòria, a vessar, com quan el teu equip guanya aquell títol tan
desitjat. Aquest és l’optimisme de veritat, en estat pur. De debò, perquè sap
d’on ve, què ha costat, i quin pot ser el futur que s’acosta. No com
l’optimisme d’alguns eslògans, que no és, en el millor dels casos, més que pura
ingenuïtat desinformada: no es pot ser optimista si els que demanen que en
siguis són els mateixos que t’han dut a la desesperació, i que no diuen com
canviaran la situació, perquè pensen seguir fent el mateix.
Si hi ha tants
catalans emprenyats, l’altre dia a la tele els kosovesos ens van ensenyar la
teràpia indicada: independència. Ep, i Kosovo no és un cas aïllat: prop de
dos-cents països independents, cap dels quals vol renunciar a ser-ho, avalen el
tractament. Està clar, o cal que vingui el dr. House i ens ho expliqui?
