Aquesta discussió mediàtica, iniciada per CiU a Catalunya, seguida amb interès pel PSC als grans ajuntaments metropolitans, i repressa pel PP i el PSOE a nivell d'Estat, amaga dues perversions...
La primera perversió és la voluntat encoberta de substituir el sistema parlamentari per un sistema presidencialista. En tot cas, si hi ha forces polítiques que prefereixen un sistema de representació majoritària, en el qual només accedeix al poder qui treu un diputat (o un vot) més que els altres, cal que ho expliquin amb tota l'extensió del concepte, no només utilitzant el recurs "emotiu" de dir: "hem guanyat i tots s'han aliat per a fer-nos fora!"
La segona perversió va íntimament lligada a la primera i amaga els interessos de la "realpolitk" de CiU, tant a nivell català com espanyol. A nivell català, la petició convergent de primacia per a la llista més votada s'acabarà automàticament el dia que UDC es presenti per separat de CDC, o aliada amb el PP. En aquell moment, la proposta desapareixerà i els mateixos que ara canten les excel·lències democràtiques del respecte a la llista més votada començaran a exposar les millores que representen per al sistema polític la pràctica de les coalicions. I si no, al temps!
A nivell espanyol, la perversió convergent és encara pitjor. En el moment que han arrencat el compromís del PP i del PSOE per a que governi el partit més votat, CiU ha aconseguit un "bitllet" privilegiat per al futur tren del govern, ja que els seus 9 o 10 diputats acabaran sent necessaris, -potser amb alguna altra força com PNB o BNG-, per a sumar els anhelats 176 diputats necessaris per a la majoria absoluta.
El més greu de tot plegat és que, per a CiU, els és indiferent amb qui acabin sumant. L'únic important, -com a qualsevol empresa mercantil-, és el benefici de l'operació: o bé ser ministres a Espanya, o bé guanyar la presidència de Catalunya en una jugada digna del billar a tres bandes. La qualitat democràtica del soci del negoci, de fet, els importa ben poc.
I sé que molts convergents, -des d'una posició de bona fe absoluta-, ens diran que el benefici és per Catalunya! Cras error, companys! Catalunya mai s'ha beneficiat de tenir un ministre al govern espanyol ni té cap benefici pactant el seu president a la Moncloa. El benefici per Catalunya el teníem a l'abast de la mà amb l'Estatut del 30 de setembre, i tots sabem com , -i gràcies aqui-, va acabar la criatura.
La segona perversió va íntimament lligada a la primera i amaga els interessos de la "realpolitk" de CiU, tant a nivell català com espanyol. A nivell català, la petició convergent de primacia per a la llista més votada s'acabarà automàticament el dia que UDC es presenti per separat de CDC, o aliada amb el PP. En aquell moment, la proposta desapareixerà i els mateixos que ara canten les excel·lències democràtiques del respecte a la llista més votada començaran a exposar les millores que representen per al sistema polític la pràctica de les coalicions. I si no, al temps!
A nivell espanyol, la perversió convergent és encara pitjor. En el moment que han arrencat el compromís del PP i del PSOE per a que governi el partit més votat, CiU ha aconseguit un "bitllet" privilegiat per al futur tren del govern, ja que els seus 9 o 10 diputats acabaran sent necessaris, -potser amb alguna altra força com PNB o BNG-, per a sumar els anhelats 176 diputats necessaris per a la majoria absoluta.
El més greu de tot plegat és que, per a CiU, els és indiferent amb qui acabin sumant. L'únic important, -com a qualsevol empresa mercantil-, és el benefici de l'operació: o bé ser ministres a Espanya, o bé guanyar la presidència de Catalunya en una jugada digna del billar a tres bandes. La qualitat democràtica del soci del negoci, de fet, els importa ben poc.
I sé que molts convergents, -des d'una posició de bona fe absoluta-, ens diran que el benefici és per Catalunya! Cras error, companys! Catalunya mai s'ha beneficiat de tenir un ministre al govern espanyol ni té cap benefici pactant el seu president a la Moncloa. El benefici per Catalunya el teníem a l'abast de la mà amb l'Estatut del 30 de setembre, i tots sabem com , -i gràcies aqui-, va acabar la criatura.
Al meu parer, la llista guanyadora hauria de governar (sola o amb altres forces polítiques) excepte en casos excepcionals. Per exemple, penso que el primer govern tripartit (2003) era un cas d'aquests, ja que CiU portava governant el país durant 23 anys, i a més havia patit una forta davallada un cop retirat el president Pujol.
La perversió a què faig referència no és la del tipus de sistema (majoritari, proporcional, o com sigui). Tots els sistemes en què els ciutadans voten i decideixen lliurement són democràtics. Ara bé, la perversió és emmascarar el debat del tipus de sistema amb una reflexió que es resumeix en "m'han fet fora i jo havia guanyat!". Això és fer trampa, company. El nostre sistema electoral no va ser criticat per CiU en els seus llargs 23 anys de govern, i no va ni tan sols intentar fer una llei electoral pròpia que l'ajustés. Així doncs, que no es queixin de l'aplicació del sistema electoral i parlamentari que CiU (i la resta de forces polítiques) va assumir com a bo i com a propi. Queixar-se en funció del resultat és un posicionament una mica "patillero", no?
La meva reflexió, sense prejudicis ni partidismes, sempre va en defensa de les minories, tant nacionals, com socials. Un sistema majoritari pur, com el que s'aplica al Regne Unit, porta a una infrarepresentació total d'amplis sectors socials, com els corresponents als partits liberals o socialdemocrates, sempre a favor de les dues grans forces polítiques, tories i labours. Un altre tema seria si féssim eleccions directes per a la presidència del nostre estat, com a França, Estats Units o altres.
T'has plantejat que implica un sistema majoritari en tots els grans ajuntaments de la zona metropolitana? T'has plantejat que significa un sistema majoritari en el Parlament Espanyol? El teu punt de vista és el propi d'algú que se sent majoritari i, per aquesta raó, li fan nosa els altres, els petits.
Les excepcionalitats que tu indiques són molt difícils de "legislar", no trobes? Qui decidirà l'excepcionalitat? En funció de quins criteris?
El súmmum és que ara que tenim un partit independentista en el govern hem lliurat la Generalitat al PSOE, un partit que veu Espanya exactament igual que el "papu" PP.
T'equivoques si et penses que formo part (o simpatitzo) amb una força majoritària. Tinc quaranta anys i no he votat mai una força política que hagi guanyat unes eleccions. És més, des de principis de la dècada dels noranta del segle passat he votat sempre Esquerra Republicana de Catalunya, tant si eren eleccions municipals, nacionals, estatals o europees. Ho explico perquè entenguis que no he votat mai CiU ni tinc previst de fer-ho en un futur.
Pel que fa a les excepcions a què faig referència no crec que calgui legislar-les. N'hi hauria prou de guiar-se pel sentit comú, que no és patrimoni del senyor Duran Lleida, que jo sàpiga. El cas del segon tripartit (2006) em serveix com a exemple. Després de la retallada de l'Estatut per part del PSC-PSOE i CiU, amb el consentiment d'ICV, del fracàs absolut de l'Espanya plurinacional i federal que semblava defensar en Zapatero i de la indigna i patètica expulsió d'ERC del govern per part de Maragall, pressionat pel seu partit, em sembla que Esquerra no havia de formar govern amb cap de les dues forces polítiques majoritàries. Al donar la presidència de la Generalitat al senyor Montilla, perdedor clar de les eleccions i màxim dirigent del partit unionista més important del nostre país, Esquerra va perdre gran part de la seva credibilitat en amplis sectors socials de l'entorn independentista. El retrocés electoral que el partit va patir en les eleccions municipals (especialment a Barcelona i la majoria de ciutats importants del país) va ser un primer toc d'atenció que la direcció actual d'ERC no ha sabut entendre. La davallada d'ERC, de ben segur, continuarà en aquestes eleccions a les Corts espanyoles.
Quina tristesa.
Pactar amb el PP, efectivament, és un tabú. Un tabú per a la gent que ens aliniem en el catalanisme democràtic. Un tabú, no per l'adscripció nacional del PP, què és la mateixa que el PSOE, sinó per la seva tradició respecte les institucions democràtiques en general, i les del nostre país, en particular.
Com deia un amic meu, sempre hi ha una alterativa a la tristesa. I aquesta alternativa no és altre que el sentit d'estat per a aquelles forces polítiques que ens reclamem catalanistes i que, -en conseqüència-, aspirem a la plena llibertat nacional del nostre país, o sigui, a tenir un estat propi. Aquest sentit d'estat ens hauria de portar a actuar d'una altra manera a Madrid, no en clau partidista, sí en clau de defensa del país i del seu govern (sigui del color que sigui). Una estratègia concertada a Madrid, -que numèricament seria imprescindible per a que el PSOE arribés a governar-, ens faria recuperar la centralitat que creus perduda i ens permetria mobilitzar els nostres electorats de manera molt més eficient.
La clau, doncs, com deia en el títol d'un post recent, és la concertació d'estratègies, des del respecte a les identitats de cadascú. Amb sentit d'Estat.
El moment de plantejar pel país un model Presidencialista o algun altre tipus de sistema electoral que premiï la majoria i no deixi lloc a la minoria, ja ha passat, doncs el nou estatut consagra el model parlamentari.
Avui els ciutadants que volem una Catalunya amb personalitat pròpia com ha estat sempre, veiem com a marxes forçades l'estem perdent per a covertir-nos amb una delagació espanyola del PSOE i tot això mitjançant haver arribat un partit independentista en el govern.
Mes que incapacitat de Mas, ha ha una excel-lent capacitat del tripartit per entendre's a l'hora de barrar el pas a CIU.
Mira Jaume, tens que saber que en el punt de mira el PSC i té l'opció de canviar de llei electoral, el fet de tenir mes força el vot a Girona, Tarragona i LLeida que a Barcelona li porta molts mals de caps, és evident que aquesta opció no respecta per a res les minories.
Benvolgut Xavi,
Fets i no paraules. Qui està preparant una llei de referèndums i qui ha posat com a objectiu polític la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminacio el 2014 és Esquerra Republicana de Catalunya. Efectivament, només anant a Madrid a "pidolar", no treurem res. A Madrid s'ha d'anar a recuperar allò què és nostre, començant pels recursos econòmics que ens marxen via espoli fiscal ("peix al cove?") i acabant per la capacitat de decidir lliurement sobre el nostre futur.
Una cosa sense l'altre no té sentit. Aquesta és la diferència entre la política autonomista de CiU (que no va plantejar mai cap moviment en l'horitzó de l'autogovern, ni tan sols una trista reforma de l'Estatut) i la política d'ERC, que és una força independentista i que planteja la independència com un objectiu abastable, amb data concreta.
La criatura s'ha diluït perquè sobre tot des de Catalunya hem fet les coses prou malament, i el senyors executius de ERC els primers, fins i tot insisteixen amb seguir fentl-es molt malament