L'acabe d'acabar fa cinc minuts, anit em vaig adormir que em faltaven poquíssimes pàgines (vaig tornar de Castelló morteta) i tenia moltes ganes d'arribar a casa per acabar-lo.
Jo he sabut que existia per la traducció al català (L'art de viure) i la major part d'italians que saben que existeix ho han sabut per les reedicions fetes gràcies a l'èxit de la traducció al francès.
La vida de l'autora és un altra novel·la: siciliana, filla d'un advocat d'esquerres i d'una de les figures històriques de l'esquerra revolucionària italiana, Maria Giudice, a qui el llibre està dedicat (i que hi és com a personatge). Els pares, vidus, es van "ajuntar", ella amb set fills i ell amb tres i van tindre a Goliarda, que va ser educada a casa i va fer carrera com a actriu. Als 43 anys va començar a escriure L'arte de la gioia, es va passar tots els matins durant nou anys (del 67 al 76) escrivint amb bolis bic de punta fina una novel·la de més de 600 pàgines, amb la intenció d'escriure "literatura popular d'esquerres", ningú li va voler publicar. L'any 80, completament arruïnada va acabar a la presó per furtar-li joies a una amiga. Malauradament no va veure mai publicada la novel·la, va morir l'any 96 i la novel·la va ser publicada pel seu darrer company l'any 98, sense que ningú li fera cas.
Anem al llibre: al començament no em va agradar molt, no sé què m'esperava...i quan me'n vaig adonar ja no el podia deixar. La protagonista és una dona siciliana i pobre, nata l'1 de gener del 1900 i al llibre passa bona part de la història del segle XX, és un personatge perfectament amoral, que no dubta en matar en la seua recerca de la felicitat. A l'alçada de la pàgina cent ja m'hi havia enamorat irremeiablement. Una dona que intenta ser lliure i que deixa ser lliures als que l'envolten, que esdevé sàvia i que s'enamora sense voler posseir i que cria una colla de fills, propis i no, en llibertat i feliços. La història està plena de política, d'amor i de sexe, explícit, mai (mai) vulgar, el llibre està ple de cossos i de carícies i d'abraçades i de besos. L'escriptura (he llegit que la traducció catalana és molt bona) és esplèndida, respira, acarona, és (no sé com dir-ho) una escriptura corporal, vibrant.
El llibre comença amb una xiqueta (la protagonista) que pateix una violació i acaba amb un orgasme dolcíssim de la protagonista als 70 anys.
Jo he sabut que existia per la traducció al català (L'art de viure) i la major part d'italians que saben que existeix ho han sabut per les reedicions fetes gràcies a l'èxit de la traducció al francès.
La vida de l'autora és un altra novel·la: siciliana, filla d'un advocat d'esquerres i d'una de les figures històriques de l'esquerra revolucionària italiana, Maria Giudice, a qui el llibre està dedicat (i que hi és com a personatge). Els pares, vidus, es van "ajuntar", ella amb set fills i ell amb tres i van tindre a Goliarda, que va ser educada a casa i va fer carrera com a actriu. Als 43 anys va començar a escriure L'arte de la gioia, es va passar tots els matins durant nou anys (del 67 al 76) escrivint amb bolis bic de punta fina una novel·la de més de 600 pàgines, amb la intenció d'escriure "literatura popular d'esquerres", ningú li va voler publicar. L'any 80, completament arruïnada va acabar a la presó per furtar-li joies a una amiga. Malauradament no va veure mai publicada la novel·la, va morir l'any 96 i la novel·la va ser publicada pel seu darrer company l'any 98, sense que ningú li fera cas.
Anem al llibre: al començament no em va agradar molt, no sé què m'esperava...i quan me'n vaig adonar ja no el podia deixar. La protagonista és una dona siciliana i pobre, nata l'1 de gener del 1900 i al llibre passa bona part de la història del segle XX, és un personatge perfectament amoral, que no dubta en matar en la seua recerca de la felicitat. A l'alçada de la pàgina cent ja m'hi havia enamorat irremeiablement. Una dona que intenta ser lliure i que deixa ser lliures als que l'envolten, que esdevé sàvia i que s'enamora sense voler posseir i que cria una colla de fills, propis i no, en llibertat i feliços. La història està plena de política, d'amor i de sexe, explícit, mai (mai) vulgar, el llibre està ple de cossos i de carícies i d'abraçades i de besos. L'escriptura (he llegit que la traducció catalana és molt bona) és esplèndida, respira, acarona, és (no sé com dir-ho) una escriptura corporal, vibrant.
El llibre comença amb una xiqueta (la protagonista) que pateix una violació i acaba amb un orgasme dolcíssim de la protagonista als 70 anys.
M'agrada molt el teu blog. La veritat és que quan tardes més de 2 dies a escriure ho trobo a faltar!
De res.
Em pensava que l'havia signat!
Sóc la Gisela i et deixo el meu blog per si t'interessa:
http://laintransigent.blogspot.com