Després d'un inici de campanya decebedor, on els diferents partits tenen tan clara la desafecció ciutadana que busquen el vot a la contra, hora és ja que faci les meves autopropostes en aquesta protesta individual que representa el vot nul útil.
Dic vot nul útil, perquè, a diferència de l'abstenció, o el vot en blanc, el nul no computa, i no pot beneficiar indirectament a cap de les candidatures.
La primera de les meves propostes, com no podia ser d'altra manera, és en el camp econòmic-laboral. Cal una reforma fiscal a fons, basat en una renda màxima i mínima. Tots els ciutadans d'aquest país, independentment de la seva condició han de tenir garantida una renda mínima. Evidentment, aquesta ha de restar condicionada a una renda màxima possible que eviti un excés de desigualtat. És a dir, tot allò que ultrapassi un patrimoni que entre tots decidim, raonable -posem per cas, cinquanta milions d'euros- sigui col·lectivitzat.
La mateixa correlació corresponsable, l'establirem en els salaris. Al nostre país és necessari un salari mínim lligat a un de màxim. De manera que si s'acorda un salari mínim de 15.000 euros anuals, el màxim, no ultrapassi els 150.000. Hora és ja de buscar polítiques econòmiques que equilibrin la societat.
Dic vot nul útil, perquè, a diferència de l'abstenció, o el vot en blanc, el nul no computa, i no pot beneficiar indirectament a cap de les candidatures.
La primera de les meves propostes, com no podia ser d'altra manera, és en el camp econòmic-laboral. Cal una reforma fiscal a fons, basat en una renda màxima i mínima. Tots els ciutadans d'aquest país, independentment de la seva condició han de tenir garantida una renda mínima. Evidentment, aquesta ha de restar condicionada a una renda màxima possible que eviti un excés de desigualtat. És a dir, tot allò que ultrapassi un patrimoni que entre tots decidim, raonable -posem per cas, cinquanta milions d'euros- sigui col·lectivitzat.
La mateixa correlació corresponsable, l'establirem en els salaris. Al nostre país és necessari un salari mínim lligat a un de màxim. De manera que si s'acorda un salari mínim de 15.000 euros anuals, el màxim, no ultrapassi els 150.000. Hora és ja de buscar polítiques econòmiques que equilibrin la societat.
Pel que fa al món del treball, és necessari racionalitzar els horaris. I com que el mot racionalitzar, ve del terme raó, no hi ha motiu perquè la feina ocupi les millors hores de la nostra vida. Cal instaurar, doncs, una jornada màxima de trenta hores setmanals d'horari intensiu. Tret de serveis essencials i excepcions com els espectacles, els festius no s'obre cap comerç ni es treballa. Això és el que realment millorarà productivitat i impedirà bona part dels problemes familiars i educatius.
Ja he comentat que, mitjançant el vot electrònic, la ciutadania exerceixi de parlament permanent, per tal de controlar estretament qualsevol govern, i eviti així el joc brut a què sotmeten els diferents grups de pressió a les institucions democràtiques. De la mateixa manera, tant a l'estat com a Catalunya, establiria un senat compost de cent ciutadans majors de divuit anys triats per sorteig anualment, que permetessin bloquejar determinades iniciatives guvernamentals.
Nacionalització de tots els serveis públics i bàsics; transports, energia, sanitat, educació,... Nacionalització d'empreses estratègiques. Manteniment d'una economia mixta, público-privada, en la qual aquesta darrera calgui que se sotmeti a regles de transparència, objectivitat i publicitat, especialment a l'hora de triar personal.
Reducció del preu de la vivenda per decret, és a dir, establir el preu a partir de determinats coeficients que permetin unes quantitas basades en l'objectivitat, i no en l'expectativa de guanys. Com a Suècia, creació d'un parc de vivendes públiques de lloguer, que abasti més de la meitat del total. Per cert, que una vivenda de lloguer no pugui ultrapassar una quarta part del salari mitjà, i una de compra, d'una tercera part.
I en fi, un seguit de coses que els polítics professionals, massa pressionats per la trilateral i els "Soprano" de torn, no tenen el valor de defensar.
Ja he comentat que, mitjançant el vot electrònic, la ciutadania exerceixi de parlament permanent, per tal de controlar estretament qualsevol govern, i eviti així el joc brut a què sotmeten els diferents grups de pressió a les institucions democràtiques. De la mateixa manera, tant a l'estat com a Catalunya, establiria un senat compost de cent ciutadans majors de divuit anys triats per sorteig anualment, que permetessin bloquejar determinades iniciatives guvernamentals.
Nacionalització de tots els serveis públics i bàsics; transports, energia, sanitat, educació,... Nacionalització d'empreses estratègiques. Manteniment d'una economia mixta, público-privada, en la qual aquesta darrera calgui que se sotmeti a regles de transparència, objectivitat i publicitat, especialment a l'hora de triar personal.
Reducció del preu de la vivenda per decret, és a dir, establir el preu a partir de determinats coeficients que permetin unes quantitas basades en l'objectivitat, i no en l'expectativa de guanys. Com a Suècia, creació d'un parc de vivendes públiques de lloguer, que abasti més de la meitat del total. Per cert, que una vivenda de lloguer no pugui ultrapassar una quarta part del salari mitjà, i una de compra, d'una tercera part.
I en fi, un seguit de coses que els polítics professionals, massa pressionats per la trilateral i els "Soprano" de torn, no tenen el valor de defensar.
