Les repercusions del "gran debat" d'ahir nit em confirmen el que ja sospitava. El nacionalisme espanyol existeix, però no té lideratges. I el catalanisme?
El nacionalisme espanyol és la ideologia transversal que comparteixen les dues grans forces polítiques estatals. El nacionalisme espanyol té un estat al seu servei i la connivència dels grans grups empresarials i comunicatius. Però, afortunadament per a nosaltres, el nacionalisme espanyol no té lideratge. El debat d'aquest dilluns així ho ha confirmat.
Ni Rajoy ni Zapatero són capaços d'aplegar simultàniament en les seves persones les tres qualitats que configuren el lideratge polític: lideratge orgànic, visió estratègica i qualitat humana. Zapatero controla amb fermesa la seva organització (amb excepcions territorials, potser), però ha relliscat sense aturador en el mercadeig de les promeses (xec amunt, xec avall), en la demagògia dels incompliments (aprovaré el Estatuto...) i en l'autojustificació dels fracassos (procés de pau a Euskadi). Rajoy ha "moderat" l'agressivitat del seu discurs, però massa sovint se li veu el pelatge del llop sota la pell del xai. A banda que no controla realment la seva organització política, en mans de l'ala dura taliban d'Acebes, Espe i Zaplana.
Cap dels dos ha estat capaç tampoc d'articular un discurs polític il·lusionador, ni que sigui pel seu electorat. Cap dels dos ha estat capaç de transmetre emoció, èpica, de fer creure els seus que tenen un projecte de país (Espanya, en el seu cas) capaç de mobilitzar en positiu les energies socials. Res més que "bronca", agredint-se amb el passat i fent servir, -com a millor recurs mobilitzador-, l'amenaça òbvia del "què venen els altres!!!". Rajoy i Zapatero no són, en cap cas, ni Hillary Clinton, ni Barak Obama. Ni tampoc el més discret però "professional" Mc Cain. Res a veure, salvant les distàncies ideològiques, amb el carisma de Sarkozy o amb el lideratge tranquil de la Merkel. I millor no fer comparacions amb el passat immediat dels lideratges polítics espanyols que els han precedit. Salvant les distàncies ideològiques i personals que els tinc, res a veure amb Suárez o Felipe.
Felicitem-nos, doncs, que el nacionalisme espanyol, almenys, no té uns lideratges forts. Només ens faltaria això!
Ara bé, -i ho deixo per a un altre post-, els líders catalans actuals superarien una anàlisi del mateix tipus? És capaç el catalanisme d'exhibir lideratges potents, il·lusionadors, capaços de mobilitzar les millors energies del país?
On és el nostre Barak Obama?
Ni Rajoy ni Zapatero són capaços d'aplegar simultàniament en les seves persones les tres qualitats que configuren el lideratge polític: lideratge orgànic, visió estratègica i qualitat humana. Zapatero controla amb fermesa la seva organització (amb excepcions territorials, potser), però ha relliscat sense aturador en el mercadeig de les promeses (xec amunt, xec avall), en la demagògia dels incompliments (aprovaré el Estatuto...) i en l'autojustificació dels fracassos (procés de pau a Euskadi). Rajoy ha "moderat" l'agressivitat del seu discurs, però massa sovint se li veu el pelatge del llop sota la pell del xai. A banda que no controla realment la seva organització política, en mans de l'ala dura taliban d'Acebes, Espe i Zaplana.
Cap dels dos ha estat capaç tampoc d'articular un discurs polític il·lusionador, ni que sigui pel seu electorat. Cap dels dos ha estat capaç de transmetre emoció, èpica, de fer creure els seus que tenen un projecte de país (Espanya, en el seu cas) capaç de mobilitzar en positiu les energies socials. Res més que "bronca", agredint-se amb el passat i fent servir, -com a millor recurs mobilitzador-, l'amenaça òbvia del "què venen els altres!!!". Rajoy i Zapatero no són, en cap cas, ni Hillary Clinton, ni Barak Obama. Ni tampoc el més discret però "professional" Mc Cain. Res a veure, salvant les distàncies ideològiques, amb el carisma de Sarkozy o amb el lideratge tranquil de la Merkel. I millor no fer comparacions amb el passat immediat dels lideratges polítics espanyols que els han precedit. Salvant les distàncies ideològiques i personals que els tinc, res a veure amb Suárez o Felipe.
Felicitem-nos, doncs, que el nacionalisme espanyol, almenys, no té uns lideratges forts. Només ens faltaria això!
Ara bé, -i ho deixo per a un altre post-, els líders catalans actuals superarien una anàlisi del mateix tipus? És capaç el catalanisme d'exhibir lideratges potents, il·lusionadors, capaços de mobilitzar les millors energies del país?
On és el nostre Barak Obama?
