La fluixa audiència del debat de TV3 entre els cinc principals candidats per Barcelona a les properes eleccions espanyoles ha generat conclusions previsibles: a la gent no li interessa el que diguin els polítics catalans. Un titular de l'Avui (02/03/08), fins i tot, afirmava que "el debat de TV3 no supera ni el de Solbes amb Pizarro"; resulta inquietant la gran dosi de mala baba que amaga aquesta afirmació.
Per què no va interessar aquest debat? Per què van interessar més els "cara a cara" espanyols? La resposta no té res a veure amb la nacionalitat.
El format és la primera causa. Un "cara a cara" ens remet als duels del Far West, els combats de boxa i les grans batalles que han conformat l'imaginari col·lectiu. És l'ocasió de veure el xoc de trens entre les primeres espases que s'ho juguen tot en les properes eleccions, una lluita a vida o mort de la que només un dels dos contendents en pot sortir viu.
El "debat a cinc" que proposava TV3, en canvi, no ofereix cap atractiu a l'espectador més o menys mundà. És una proposta que reproduirà la pesada dinàmica dels debats al Congrés o Parlament, aquells intercanvis de monòlegs en què qualsevol idea que proposi un dels participants no serà immediatament rebatuda perquè el que parla tot seguit ha d'aprofitar els minuts que li deixen per vendre el seu missatge. Qualsevol intercanvi de parers es produirà amb tres intervencions pel mig, i això és difícil de digerir per qui vol entretenir-se davant del televisor un dijous per la nit.
Curiosament, el "cara a cara" va ser una pesada successió de monòlegs sense vida, sota la mirada atenta d'un rellotge amb bigoti, mentre que el "debat a cinc" fou un exemple de trencament de corsès, intercanvi d'idees i discussió, amb la brillant moderació de l'amo Cuní. Però com havia de saber-ho, això, un telespectador acostumat a que li prenguin el pèl, sobretot els polítics? Si li parlen del "Cara a cara" s'imagina un combat de Wrestling, mentre que un debat a cinc el remet als temps de "La Clave" de José Luís Balbín.
Hi ha un altre element a tenir en compte: en un programa s'enfrontaven els que tallaran el bacallà a partir del 10 de març: Zapatero i Rajoy. En l'altre, una sèrie de tristes figures que només aspiren a no ser oblidades pels "grans". En un cas s'hi jugaven la victòria, el tot o res. En l'altre, es disputaven: mantenir els excel·lents resultats del 2004 (PSC), no caure més i a poder ser recuperar escons (CiU), seguir sent el soci però sense que es noti (ERC), influir una miqueta en les decisions que es prenguin (ICV) i no fer-ho tant malament com s'esperen a Madrid (PP). Amb aquest panorama, i en un món on tots els publicistes coincideixen que la gent vol maniqueisme i un màxim de tres idees noves per hora, què esperàveu?
Addenda: No puc evitar esmentar el magnífic article de Xavier Sala i Martín aparegut a La Vanguardia sota el títol "La dictadura de los partidos" (en castellà). Una excel·lent anàlisi de la partitocràcia en què Sala utilitza els debats electorals com a símbol de l'esclerosi a què ens estan duent els partits polítics. I algun petit record a José Montilla, el seu entrevistat més il·lustre.
no vi el debate de aqui ni los de alli porque no me interesa en absoluto unas elecciones en que no dejan escoger a un diputado, obligan a escoger una lista de un monton de nombres ( lastima, en alemania, inglaterra, tienen otras demarcaciones, pero claro son europa ) y la propaganda es vota al futuro presidente, cuando se vota unicamente por una lista de sres que propone un partido para ser diputados, luego ellos que son mucho mas listos ya escogeran presidente de gobierno, el pueblo no, porque sin duda se equivocara.
I després s'estranyen que la gent no s'identifiqui amb la política i no vagi a votar... Vaig tocar aquest tema a l'Olla de Grills (http://olladegrills.wordpress.com/2008/02/14/esclerosi-democratica/)
Gràcies pel comentari, Armand.