No m’agrada fer pronòstics, perquè el risc del ridícul és massa gran. Tanmateix, aquest vespre, mentre rellegeixo, vint-i-dos anys després el tercer volum d’aquell fabulós llibre d’Arnold Hauser sobre la història social de la història social de la literatura i de l’art, em costa resistir-me a interpretar la jornada de demà com a episodi de singular trascendència que pot representar l’indicador de canvis de fons, tant pel que fa a la societat espanyola en general, com la catalana en particular.
Crec que demà, la victòria del PSOE serà més àmplia de l’esperada. Qui sap, fins i tot, si arribarà a la majoria absoluta. El repugnant crim d’ahir, fet amb la intenció d’un càlcul interessat i d’imprevisibles conseqüències, acabarà per afavorir els interesos electorals dels socialistes. L’assassinat d’ahir no únicament és repugnant en sí mateix, atès el vomitiu gest de matar algú indefens, sinó per la part que toca de provocar un canvi de tendència final, en aquesta dèria que alguns tenen de no respectar les regles del joc.
Percebo una àmplia moral de victòria per part dels militants socialistes, i una important desmoralització per part del PP. La seva estratègia d’un marcatge fort i una retòrica agressiva i assetjadora, no ha donat resultats. No ha capgirat la tendència electoral, i sí ha propiciat un cert cansament. De fet, ha evidenciat l’alarmant manca d’idees –fatal quan s’està a l’oposició- i una certa paralització. S’ha presentat durant quatre anys com a víctimes, I ara resulta que la darrera víctima d’ETA ha estat un socialista. Probablement, això farà que molts que tenien molt clar votar el seu partit, es quedi a casa. I molts es deuen sentir com els jugadors de bàsquet que arriben al darrer minut de joc, perdent per un escàs marge, tot i que sempre darrere el marcador, i la seva fe comença a escassejar. L’equip contrari, marca un triple, i a sota la cistella, amb la necessitat imperiosa de fer una jugada d’atac, desorientats no saben què fer amb la pilota.
Altres damnificats en aquesta competició cada vegada més competitiva i menys política, són els sobiranistes. Els darrers mesos han evidenciat les seves mancances, la seva divisió i la seva incapacitat de muntar una narració creïble i un projecte sòlid i atractiu. La campanya ha posat al descobert les seves carències socials. En canvi, els socialistes, a poc a poc i sense fer massa soroll, han anat ocupant els espais abans indiscutiblement nacionalistes. De fet, aquesta progressiva hegemonització dels socialistes, sense gaire idees, encara que amb un poder creixent, està començant a controlar el país en els seus ambients més íntims. És cert. No tenen idees, no són d’esquerres, poden arribar a ser tan autoritaris com les dretes. Tanmateix, no hi ha ningú amb prou credibilitat que se’ls hi oposi. Això és el que connecta amb la lectura de Hauser. L’historiador descriu com al llarg del segle XIX els nous sectors socials burgesos, d’una cultura mediocre, i un gust pèssim, encara que amb una voluntat de poder clara, es fan amb el poder a tots els nivells. Provenen de sectors socials modestos, i, a partir de la seva ambició sense mesura, i uns procediments sense manies, han progessat tot traint llurs ideals i després de manipular el primigeni sentit de justícia de les classes populars. I a poc a poc, i sense soroll, es van instal·lant en els àmbits de la vella aristocràcia, mentre que marginen i exploten sense pietat aquells que tenen a sota seu. I un gran desconcert es genera entre aquells que creuen que un altre món era possible.
Fa uns mesos, el vell diputat
i editor Josep Fornas, concloïa en una entrevista que em va encarregar El
Contemporani, quan al final li preguntava com veia el nostre país una frase
curta i aguda, que descriu a la perfecció allò que s’esdevé en la desconcertada
societat catalana; falten lideratges.
Doncs els atemptats de les torres gemeles van provocar la victòria de Bush, o els atemptats a Australia van provocar la continuació dels liberals. I tot hom és va sorpendre que a Espanya no passes, però va ser per l'engany del PP inculpant ETA.