El comportament dels partits polítics catalans en aquesta campanya electoral ha estat decebedor, doncs s’han limitat a esbudellar-se entre ells, com sempre, sense incidir en els grans problemes socials i nacionals que té damunt la taula el nostre país.
D’aquesta manera s’han obviat temes tant importants com pot ser el problema de la manca d’aigua per als agricultors i ramaders, però també per a la població en general. Com solucionar les aturades i retards del deficient servei de rodalies de Renfe que afecta els milers de treballadors que els utilitzen diàriament. Com solucionar el pas per Barcelona del tren d’alta velocitat evitant que pugui perjudicar vivendes i monuments. Com evitar que el país es quedi alegrement a les fosques i sense serveis dies i dies per culpa de les companyies elèctriques espanyoles. Com evitar el continu degoteig d’empreses que fugen cap a Madrid. Tampoc no s’han pronunciat sobre el què faran si el Tribunal Constitucional retalla encara més l’Estatut. Ni tan sols ens han parlat del finançament, aspecte vital per al bon funcionament de les nostres institucions. No han donat respostes clares i contundents als atacs contra la nostra llengua. Tampoc han parlat del dret a decidir del nostre poble, per a ells aquest és un tema que sempre pot esperar, sempre els fa mandra la seva la seva reivindicació.
Si el comportament dels nostres polítics ja era anteriorment força insatisfactòri, a partir de la remodelació i posterior negociació de l’Estatut amb el govern de l’Estat, va caure en picat posant en evidència la seva manca de compromís amb el país, i en molts casos la seva manca de dignitat nacional i personal. Gràcies a ells vam ser la riota d’Espanya i del món i vam poder sentir a la nostra pell la gran vergonya de tenir com a representants del nostre poble un grapat de trepes inútils per una banda, i per l’altra una gent venuda a la corona castellana. Evidentment ningú va dimitir.
I d’aquesta manera hem arribat fins a uns comicis espanyols en els que els nostres partits han estat obviats i arraconats, però s’esforcen a fer-nos creure que això ha estat degut a la bipolarització que els grans partits espanyols han imprimit a la campanya, sense voler reconèixer que ells han fet mèrits suficients com perquè hagi estat així. I ara tenim una federació (CiU) que pidola el vot assegurant que d’aquesta manera Catalunya tornarà a ser respectada. Qui se’ls pot creure, si no saben cap on han d’anar?, mentre els uns volen ser ministres a Madrid, els altres fan l’ullet a la sobirania i al mateix temps no descarten pactar amb el guanyador a Madrid..
L’altre
partit nacional català (ERC) no va pas millor. Va voler entrar al govern de
Aquí tothom fa la seva guerra personal, de barraqueta, no hi ha un projecte ni una il·lusió de país, aquí només es vol el poder pel poder i qui dia passa any empeny.
Un país en el que els seus representants polítics no tenen ambició ni dignitat nacional, no pot pretendre que sigui respectat per ningú, aquest és el gran drama de Catalunya. Espero que els resultats d’aquestes eleccions facin reaccionar les bases dels partits d’obediència catalana i procedeixin a la tan necessària renovació de les seves cúpules de govern i optin per persones amb un projecte clar de país que deixi enrere el llast que per a nosaltres ha representat sempre Espanya.
