Avui sembla que només es pugui escriure sobre les eleccions, i per això no ho faré. Tanta informació redundant satura.
Ahir es va... diguem-ne "celebrar", el dia de la dona treballadora. Una cita curiosa i amb un títol que evoca reminiscències de sufraguettisme, talibanisme feminista i emancipació de l'esclavisme masclista. A mi és una ida que em provoca urticària.
Ahir es va... diguem-ne "celebrar", el dia de la dona treballadora. Una cita curiosa i amb un títol que evoca reminiscències de sufraguettisme, talibanisme feminista i emancipació de l'esclavisme masclista. A mi és una ida que em provoca urticària.
(seguir llegint)
Què ens vol dir el nom del dia? Què és una "dona treballadora"? Una excepció dins del gènere femení? Hi ha dones treballadores i dones que no? Qui pertany a cada grup? I a qui es dedica aquest dia, a les que ja ho són o a les que ho volen ser?
Per entendre aquests dubtes vaig sintonitzar el "teleprogre" (l'antic Telenotícies), que evidentment va oferir informació extensa sobre què n'espera el Partido de nosaltres en aquest dia. L'exemple de després dels anuncis em va sorprendre: per una vegada, la protagonista era una persona catalanoparlant. La resta va ser més previsible: dona que després de tenir 3 fills n'ha decidit tenir un quart, i que "per culpa" d'aquesta decisió es veu "obligada" a deixar la seva feina i dedicar-se a la llar. Denúncies gens dissimulades contra les diabòliques empreses que no regalen prou diners a les seves treballadores mares, algun prec a les administracions perquè siguin elles les que regalin més diners, i un dubte que flota en l'ambient però ningú respon: qui hauria de tenir cura d'aquests fills?
El punt de vista és maniqueista, com de costum: la dona que s'encarrega de la casa, dels fills, no és treballadora. La que ho és no hauria de tenir cura dels seus fills ni de la casa. I el pare és una espècie maligna que un dia determinat va deixar la llavor i ara ha desaparegut d'aquesta història. El projecte de societat que ens venen és el "món feliç" d'Aldous Huxley, on els nens són entregats tot just surten de la vagina a algú que s'ha d'encarregar d'ells, i retornar-los als pares en un moment indeterminat de la seva vida, ben formadets i arregladets, perquè toca i no amb cap propòsit definit.
La dona que decideix parir ha de ser respectada, gairebé tant com la que decideix avortar; però no aquella que decideix tenir cura de la seva canalla a l'endemà del part. Aquesta és catalogada de "dona no treballadora" i cal esmenar-la: la societat socialista no agrairà el seu esforç perquè és un mal exemple per a les "bones dones" que han aparcat qualsevol projecte familiar i, gràcies a la Llei d'Igualtat, ocupen càrrecs a consells d'administració i llistes electorals.
Canvio de canal i veig a Lídia Falcón i Pilar Rahola proclamant als quatre vents que les dones cobren menys que els homes, són humiliades i maltractades i a sobre han de fregar terres. Desvio la mirada cap al calendari, per confirmar que, com em pensava, som al segle XXI. Alguna cosa no funciona.
Per entendre aquests dubtes vaig sintonitzar el "teleprogre" (l'antic Telenotícies), que evidentment va oferir informació extensa sobre què n'espera el Partido de nosaltres en aquest dia. L'exemple de després dels anuncis em va sorprendre: per una vegada, la protagonista era una persona catalanoparlant. La resta va ser més previsible: dona que després de tenir 3 fills n'ha decidit tenir un quart, i que "per culpa" d'aquesta decisió es veu "obligada" a deixar la seva feina i dedicar-se a la llar. Denúncies gens dissimulades contra les diabòliques empreses que no regalen prou diners a les seves treballadores mares, algun prec a les administracions perquè siguin elles les que regalin més diners, i un dubte que flota en l'ambient però ningú respon: qui hauria de tenir cura d'aquests fills?
El punt de vista és maniqueista, com de costum: la dona que s'encarrega de la casa, dels fills, no és treballadora. La que ho és no hauria de tenir cura dels seus fills ni de la casa. I el pare és una espècie maligna que un dia determinat va deixar la llavor i ara ha desaparegut d'aquesta història. El projecte de societat que ens venen és el "món feliç" d'Aldous Huxley, on els nens són entregats tot just surten de la vagina a algú que s'ha d'encarregar d'ells, i retornar-los als pares en un moment indeterminat de la seva vida, ben formadets i arregladets, perquè toca i no amb cap propòsit definit.
La dona que decideix parir ha de ser respectada, gairebé tant com la que decideix avortar; però no aquella que decideix tenir cura de la seva canalla a l'endemà del part. Aquesta és catalogada de "dona no treballadora" i cal esmenar-la: la societat socialista no agrairà el seu esforç perquè és un mal exemple per a les "bones dones" que han aparcat qualsevol projecte familiar i, gràcies a la Llei d'Igualtat, ocupen càrrecs a consells d'administració i llistes electorals.
Canvio de canal i veig a Lídia Falcón i Pilar Rahola proclamant als quatre vents que les dones cobren menys que els homes, són humiliades i maltractades i a sobre han de fregar terres. Desvio la mirada cap al calendari, per confirmar que, com em pensava, som al segle XXI. Alguna cosa no funciona.
