Tim Burton ha fet, amb Sweeney Todd, un musical convencional, certament. Però un bon musical. Una pel·lícula bella, amarada d'un romanticisme abismal i regada amb murrieria de la fina. Una celebració pletòrica de referents literaris i cinematogràfics, que desemboca en una hiperbòlica litúrgia "gore". Una obra que, sent respectuosa –fins a la identificació pregona– amb el primmigeni musical de Sondheim, Burton fa seva pel biaix estètic, sabent que argumentalment, l'original ja s'avé plenament al seu universal autoral.
Sweeney Todd no ens aporta res de nou a la filmografia de Tim Burton: n'és com un resum i "festiva" recreació antològica. Si de jove, el va marcar una representació teatral que en va veure a Londres; ara podem constatar fins a quin punt "Sweeney Todd" impregna moltes de les pel·lícules que Burton ha fet al llarg de la seva carrera. És per això que l'elecció de Johnny Depp com a barber diabòlic del carrer Fleet esdevé una opció especialment encertada: bona prova és que, a molta gent, li resulta repetitiu. Oh, i tant! És que aquest és, al meu entendre, el principal paper que hi juga. El seu Benjamin Barker és alhora l' Ichabod Crane de Sleepy Hollow (1999) i l'Eduard d' Eduard Mansdestisores (1990), sense deixar de tenir alguna cosa dels excèntrics personatges que encarnà a Ed Wood (1994) i Charlie i la fàbrica de xocolata (2005), i del que inspirà a La núvia cadàver (2005). El Sweeney Todd de Johnny Depp és un ressentit d'aspecte tou i dèria encegadora, un rostre amable esquinçat pel delit de revenja, una criatura marcada per la tragèdia de la qual no té escapatòria possible...
El romanticisme desfermat esclata, amb grandiosa força dramàtica, en la imatge final del Sweeney Todd, de Tim Burton. Una escena commovedora com poques te'n trobes al cinema, a la qual, si un retret he de fer és que duri tan poc. Ja ho sé que allò és un incontenible devassall de sang, un monument al "gore"; però, per damunt de tot, aquell munt de cossos exsangües –mai més ben dit, si m'ho permeteu– esdevé una escultura igualment monumental aixecada en honor dels màrtirs de l'amor i la seva engolidora passió destructora. Una imatge en què el bassal de sang m'evoca el dolor emocional patit per les víctimes dels sentiments, més que no pas el líquid vital que han perdut. Una imatge en què, com a tot el film i des dels títols de crèdit, el color de la sang en desmenteix el valor realista. Res en aquesta pel·lícula no en vol ser de realista i, tanmateix, si en són de reals els sentiments de què parla.
Amb Sweeney Todd, Tim Burton no haurà regenerat el cinema, ni redefinit el gènere, ni obert noves vies expressives. Tan sols ha fet una pel·lícula. Una bella, sensible, commovedora pel·lícula; totalment coherent amb la seva trajectòria creativa. Cosa diferent és que no estiguem davant una obra de la magnitud de Charlie i la fàbrica de xocolata i que no ens permeti intuir què farà a partir d'ara.
Fitxes i enllaços informatius, de les pel·lícules amb article en aquest bloc, a partir del 29.08.2008. I enllaç amb els articles d'aquest bloc sobre la pel·lícula.
El somni;
Vicky Cristina Barcelona;
Che.L'argentí;
California dreamin';
A Bruges;
Promet-m'ho;
Alè;
Un crim americà;
Fay Grim;
Elegy;
De l'altre costat;
Sweeney Todd;
Hi haurà sang;
Llum silenciosa;
Lluny d'ella;
Juno;
No Country for Old Men;
L'escafandre i la papallona;
Cap a terres salvatges;
Savage Grace;
... i més
Youssef Chahine, Hal Hartley, Michelangelo Antonioni, Ingmar Bergman, Edward Yang, Sofia Coppola, Robert Altman, Gillo Pontecorvo, Sven Nykvist, Hou Hsiao-hsien, Kieslowski
