Em colpeix en les entranyes. Me les arrenca. Me les secciona. Sang! Sang en el fang!
Conec aquesta Barcelona. És la Barcelona que
em va parir. La que em va parir! Només tinc esma per refermar una convicció: sempre plou sobre mullat.
Sempre plou sobre mullat i només s'ho miren quan arriben les desgràcies a l'engrós. Ara ha estat una veïna de La Verneda baixa, ahir va ser-ho un veí de La Verneda Alta, demà del Besós o La Maresma, passat de La Trini o La Pau, sempre de Canyelles, Roquetes, Ciutat Meridiana o ...
M'aturo. Ante todo... mucha calma!
No escriguis, em dic. No haig d'escriure en calent, miro de convèncer-me. No paga la pena. És dolent, és dolent escriure en calent. No ho haig de fer encara. Deixar passar les hores. Haig de contenir la ràbia. Mastegar-la i escopir-la. Positivitzar-la. Ràbia positiva. Això. Ràbia per canviar les coses, per fer més humana la humanitat.
Però, hi ha justícia social? N'hi ha? Vull creure que tots som iguals, però no puc. Vull pensar que tots els pobres poden ser rics i tots els rics, pobres, però em costa. Vull tancar els ulls i veure com funciona l'ascensor meritocràtic del meu país, però se'm perd en coneixences i connivències. Faig l'esforç per desar l'odi al calaix. El faig perquè ho necessito. El faig per... Penso que... Em dic que no val emprenyar-s'hi una altra vegada. Respiro fons. El món és així i cal acceptar-lo tal com és. Giro els ulls al sud. Hauria d'embogir?
No paga la pena.
S'apropa la foscor. Ës quan dormo que hi veig clar i, en somnis, no m'ho trec del cap. L'escàndol recurrent és a les borses, a les finances internacionals ens diuen els que tot ho tenen. El carrer, els barris, els suburbis resten colgats en un munt de notícies, d'anuncis, d'atraccions, d'esports, de... Esclata un pis! Un edifici crema! Una teia ardent... i què?
Vides rompudes. Somnis trencats. Gent senzilla! Sempre, gent senzilla!
I ploro. Ploro per la callada i cruel Passió de la gent senzilla. Avui torna als diaris. Demà, l'haurem oblidat. Ja res no importa. Ja res no importarà.
